És transitiu. En els sentits pròxims d'‘avisar’ o de ‘comunicar’, admet dues construccions: en la primera, la persona actua com a complement directe, i la matèria, com a complement de règim introduït per la preposició de:
El secretari va advertir la presidenta de les conseqüències de la seua decisió.
En la segona construcció, el complement directe és la matèria, mentre que la persona actua com a complement indirecte:
El secretari va advertir a la presidenta les sancions a què s'exposava per la seua decisió.
Els diccionaris fan una diferència de significat entre ambues construccions. Per exemple, el Diccionari normatiu valencià, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, aporta per a la primera la definició següent: "1. v. tr. Avisar (a algú) d'alguna cosa que li convé saber. El vaig advertir del perill que corria". Per a la segona: "2. v. tr. Fer saber (alguna cosa) a algú, dir-li-la. Li vaig advertir el que podia passar".
A més, el verb advertir admet dues accepcions més. Amb el significat d'‘adonar-se (d'alguna cosa), notar’, el complement directe és la matèria advertida:
No vam ser capaços d'advertir el perill que corríem.
Quan significa ‘amonestar (una persona), aconsellar amb amenaça, per a corregir’, el complement directe és la persona advertida:
El sotssecretari ha advertit el funcionari a causa de les irregularitats observades.