Té un règim distint del d'altres verbs semànticament relacionats, com obligar, permetre o prohibir.
Obligar és transitiu, però el complement directe pot ser la persona autoritzada o bé la cosa que s'autoritza.
En el sentit de ‘revestir d'autoritat (una persona)’, el complement directe és la persona:
El cap d'estat ha autoritzat el nou ambaixador de França.
Quan significa ‘donar dret o facultat (a algú) per a fer alguna cosa’, a diferència de permetre o prohibir, la persona és el complement directe, mentre que la matèria de l'autorització, si és un infinitiu o una oració, es construeix amb les preposicions a o per a (que pot unir-se amb la conjunció que en la forma perquè):
El cap l'ha autoritzada a teletreballar. (I no: * El cap li ha autoritzat a teletreballar.)
Jo no l'he autoritzat per a parlar així / perquè parle així. (I no: * Jo no li he autoritzat...)
I amb el significat de ‘donar dret a fer (alguna cosa), permetre-la’, el complement directe és el substantiu que expressa la cosa autoritzada:
El governador no va autoritzar la publicació del llibre.
En el diccionari normatiu no està previst el cas en què, amb aquest últim significat, figure en l'oració tant la cosa autoritzada (substantiu) com la persona a qui s'autoritza, però podem suposar que la persona s'hi pot expressar com a complement indirecte o datiu d'interés:
El governador no li va autoritzar la publicació del llibre.