És sempre transitiu. El complement directe pot ser la persona o entitat, el llibre, l'autor o font consultats:
Per a aquesta qüestió, hem de consultar l'advocat. (I no: * ... cal consultar amb l'advocat.)
Per a saber el règim d'un verb, cal consultar el diccionari. (I no: * ... pots consultar-lo en el diccionari.)
Era considerat un savi, i tots acudien a consultar-lo. (I no: * ... tots acudien a consultar-li.)
Els diccionaris també recullen la possibilitat que la cosa consultada siga el complement directe, en l'accepció ‘sotmetre (alguna cosa) a algú per a saber la seua opinió o per a obtindre informació’; però en aquest cas es requereix que hi haja una persona (‘... a algú ...’) a qui es consulte, que apareixerà com a complement indirecte:
Per a saber el règim d'un verb, pots consultar-lo a l'especialista.
Era considerat un savi, i tots acudien a consultar-li els dubtes.