Una estructura habitual de la llengua és la d’un SN amb un nucli format per un nom comptable, que sol ser contextualitzat per un determinant (habitualment, l’article definit), i un complement especificatiu que ens delimita l’abast semàntic del nucli del sintagma. Quan esta delimitació fa que el SN siga adequat per a designar un ens concret de la realitat com a denominació convencional, no lexical, ens trobem davant d’un nom propi; p. ex.: la serra de Mariola, la Vall d’Albaida, la Conselleria d’Economia, el riu Túria, l’Orfeó Valencià, el carrer del Mar, la torre Eiffel, el bar El Musical, la Costa Blanca, etc.

Podem distingir en estos casos un genèric o apel·latiu, que és el nom comptable que ens indica, de manera exacta o figurada, el tipus d’element de què es tracta (serra, Vall, Conselleria, riu, Orfeó, carrer, torre, bar, Costa...), i una part específica, que concreta de quin element es tracta (Mariola, Albaida, Economia, Patrimoni, Túria, Valencià, Mar, Eiffel, El Musical, Blanca...). Ambdós elements poden estar units o no per una preposició, i pot haver-hi també un article introduint la part específica, integrat en esta o no. El genèric pot portar, així mateix, els seus propis complements (la catedral nova de Lleida, l’església parroquial de Sant Vicent, el reial monestir de Santa Maria de la Valldigna, el Palau de les Arts...). La part específica pot ser també complexa (la Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació) i fins i tot pot estar constituïda o encapçalada per una categoria no nominal: la Costa Blanca, la mar Mediterrània, l’oceà Pacífic, el barranc Fondo, el districte de Quatre Carreres, el barri Darrere Cases...

Un dels problemes més difícils de delimitar teòricament i de resoldre en la pràctica és el de decidir quan el genèric o apel·latiu pertany al nom propi (genèric intern), i per tant cal escriure’l amb majúscula, o quan no hi pertany (genèric extern), i, en conseqüència, li correspon la minúscula.

Tot i que cal admetre certa dosi de convencionalitat, podem observar alguns trets diferencials entre uns casos i els altres, que responen a circumstàncies referencials, estructurals i sintàctiques que veurem tot seguit.

Genèric extern

Anomenem genèrics externs els genèrics que no pertanyen al nom propi i s’escriuen per tant amb minúscula.

El tipus més característic de genèric extern, que no pertany al nom propi, és el de genèric usat en sentit recte, tal com s’entén habitualment esta expressió en toponímia. Un genèric usat en sentit recte designa un referent que s’inclou en el conjunt d’elements compresos en el significat lèxic habitual del genèric; el referent és un ens que es correspon de manera precisa amb el significat lexical propi amb què el genèric es troba definit en els diccionaris. En estos casos, el genèric no pertany al nom propi, i l’escrivim amb minúscula. P. ex., la serra de Mariola designa precisament una serra, i no una comarca o zona geogràfica, etc.; la font de l’Abella designa una font, i no un paratge o un municipi. Igualment: el riu Túria, el carrer del Mar, la torre Eiffel, el bar El Musical, el golf de València, la mar Mediterrània, el jardí dels Vivers, el parc de Marxalenes, el museu de Prehistòria, etc.

Observem que els genèrics en sentit recte no tenen la rigidesa característica del nom propi, sinó que en molts casos admeten certa variació sinonímica o estructural: la serra de Mariola / el sistema muntanyós de Mariola; l’estret de Magallanes / el pas de Magallanes; el port de les Cabrelles / el pas de les Cabrelles, el parc d’Aiora / el jardí d’Aiora, les portes dels Serrans / les torres dels Serrans... A més, els genèrics que no pertanyen al nom propi poden experimentar canvis per sinonímia o altres variacions formals: església / parròquia / església parroquial de Sant Joan; catedral / seu / seu catedralícia de València. En certs casos, és possible també l’admissió optativa d’un altre complement, com per exemple en la catedral nova de Lleida, el reial monestir de Santa Maria de la Valldigna, el teatre romà de Sagunt. Els casos en què esta variació sinonímica no sembla possible són deguts a la manca de sinònims efectius: carrer de Colom, torres de Quart...; tanmateix, hi observem el mateix caràcter de sintagma nominal amb un nucli (el genèric: carrer, torres...) que manté la significació lèxica plena pròpia d’un nom comú. En tots estos casos, l’autèntic nom propi queda reduït a la part específica, que funciona de complement especificatiu d’un sintagma nominal que té com a nucli el genèric extern.

El caràcter de genèric extern, que no pertany al nom propi, s’ha de mantindre també, sobretot en els topònims geogràfics i urbans, quan la part específica és un adjectiu: la serra Grossa, la península Ibèrica, el golf Pèrsic, l’oceà Atlàntic, les illes Balears, les illes Canàries, el districte Marítim, el mercat Central, el barri Gòtic, la finca Roja, el palau Reial...

En alguns casos, encara que no en tots, el genèric extern és suprimible: el jardí dels Vivers / els Vivers, la serra de la Calderona / la Calderona, el riu Túria / el Túria, les illes Balears / les Balears, el districte Marítim / el Marítim... El fet que el genèric siga suprimible ens dona suficients indicacions per a veure que es tracta d’un genèric extern; per exemple, Andalusia, Castella - la Manxa, Castella i Lleó, Aragó... designen de manera suficient les comunitats autònomes corresponents; evidentment, podem dir la comunitat autònoma d’Aragó si volem diferenciar la comunitat autònoma d’altres usos del nom propi Aragó, de la mateixa manera que podem dir la província de València o la ciutat de València si volem aclarir quin és el referent, però l’afegiment d’estos genèrics externs no implica l’aparició de realitats diferents de les que ja estaven designades sense els genèrics.

En certs casos, noms que habitualment fan la funció de genèrics designen un element únic prototípic del seu gènere en l’àmbit considerat, i en este cas esdevenen noms propis que cal escriure amb majúscules; p. ex., la Gran Via pot designar en algunes ciutats una via principal; les Rambles... Igualment, la Península per la península Ibèrica; el Delta, per el delta de l’Ebre; la Galàxia, per la galàxia de la Via Làctia.

Genèric intern

Anomenarem genèrics interns els genèrics que pertanyen al nom propi i s’escriuen, per tant, amb majúscula.

Un tipus característic de genèrics interns són els genèrics en sentit no recte, és a dir, els que tenen com a referent un element de la realitat que no es correspon exactament amb el significat lèxic del genèric. Per exemple: la Font de la Figuera designa un municipi, i no una font; la Vall d’Albaida designa una comarca, i no una vall. Igualment: la Ribera Baixa, la Costa Blanca (zona turística), etc.

Hi ha casos en què en un mateix sintagma pot aparéixer un genèric en sentit recte o en sentit no recte, segons quin siga el referent: en la vall d’Aran el genèric vall anirà amb minúscula si volem designar el nom geogràfic de la vall; en canvi, si volem designar la comarca, vall perd el seu significat lexical i passa a formar part del nom propi de la comarca: la Vall d’Aran, com la Vall d’Albaida. Igualment, les illes Balears, les illes Canàries, són els noms dels arxipèlags corresponents, mentres que els noms de les respectives comunitats autònomes són les Illes Balears, i Canàries.

En alguns casos, és possible diferenciar entre genèric en sentit recte (amb minúscula, com a noms físics de lloc o que designen l’edifici) i genèrics en sentit no recte (amb majúscula, com a noms d’institucions, empreses o establiments). P. ex. el jardí Botànic, el teatre Principal, el restaurant Les Paelles... poden ser el nom, respectivament, d’un jardí, d’un teatre o d’un restaurant, és a dir, uns determinats noms de lloc, mentres que el Jardí Botànic, el Teatre Principal, el Restaurant Les Paelles... poden ser el nom de les institucions o empreses propietàries o encarregades de gestionar els esmentats llocs:

Tots els dies passa per la porta del teatre Rialto.
Hem dinat molt bé al restaurant Les Gaelles.
La Gioconda es troba al museu del Louvre.
L’ajuntament de València té també un gran valor arquitectònic.
El Restaurant La Paella prepara plats excel·lents de la cuina valenciana.
El Cinema D’Or necessita contractar personal.
El Museu de Belles Arts de València organitza una exposició sobre Sorolla.
L’Ajuntament de València ha establit unes normes sobre els horaris comercials.

En canvi, en altres genèrics predomina el sentit lèxic d’institució o activitat sobre el de lloc o edifici concret. En estos casos, podem optar per la majúscula, fent un ús metonímic del nom de la institució, fins i tot quan ens referim al lloc o l’edifici on es troba, si utilitzem el nom complet o semicomplet:

He de passar pel Banc de Santander per a fer una transferència.
La conferència tindrà lloc a la sala de reunions de la Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació.
Té el despatx al costat de la Direcció General de Personal.
Esta nit assistirem a un concert en la Societat Coral El Micalet.

Hi ha alguns tipus de genèrics interns en què prevalen consideracions de tipus funcional, estructural i sintàctic per a considerar-los com a integrants dels noms propis. Es tracta de casos com l’Edat Mitjana, la Revolució Francesa, la Constitució Espanyola, el Codi Civil..., on els genèrics s’han integrat plenament amb els seus complements per a denominar una realitat individualitzada de manera que es forma una estructura rígida i fossilitzada. Per exemple, la denominació del període històric és Edat Mitjana (al costat d’Edat Antiga, Edat Moderna i Edat Contemporània) i no * Era Mitjana, * Època Mitjana ni *Edat Intermèdia, etc.

Un grup característic d’esta classe de genèrics interns és el del nom d’institucions o associacions, quan el genèric pertany a la denominació convencional específica: la Conselleria d’Economia, l’Orfeó Valencià, l’Ajuntament d’Albaida, la Direcció General d’Esports, el Registre de la Propietat Intel·lectual...

També es formen noms propis amb els genèrics integrats en casos com el Gran Teatre del Liceu, el Camp Nou (i no * l’Estadi Nou ni * el Camp de Futbol Nou), que mantenen la rigidesa estructural característica dels noms propis.

En tots estos casos, per a la seua consideració com a noms propis preval el fet de referir-se a una entitat única rellevant, d’adquirir una plena funció denominadora, amb una estructura rígida característica dels noms propis i amb un comportament sintàctic que no admet especificadors (excepte l’article contextualitzador) ni complements especificatius.

Si hi ha un genèric intern, tot intent de variació porta a la desintegració de l’estructura, i per tant, del mateix nom propi, de manera que es forma una denominació correferent que ja no és un nom propi: el teatre del Liceu (on teatre ha passat a ser un genèric extern, correferent de el Gran Teatre del Liceu), la corporació municipal que regix el municipi d’Albaida (correferent de l’Ajuntament d’Albaida); la direcció general competent en matèria d’esports (correferent de la Direcció General d’Esports)...

Per això, els genèrics interns no són, en general, suprimibles: la Diputació de València indica una institució diferent dels possibles referents del nom propi València. Igualment, en la Comunitat Valenciana i la Regió de Múrcia el genèric forma part de la denominació de les respectives comunitats autònomes.

Quan es manté el genèric en la llengua original, cal escriure’l amb majúscula, ja que considerem la denominació com un nom propi en bloc: la Sainte-Chapelle de París, la National Gallery, el British Museum, la Puerta del Sol, el Casón del Buen Retiro, l’Empire State Building, el Covent Garden, Trafalgar Square, Silicon Valley, Sierra Morena, Sierra Nevada, els Picos de Europa...

Aspectes sintàctics

En molts casos de noms propis amb genèric intern, este pot usar-se també sense la part específica, acompanyat únicament de l’article contextualitzador: la Constitució, l’Estatut, la Conselleria, la Universitat, l’Ajuntament, l’Orfeó... Es tracta de casos en què estos substantius designen un referent únic recuperable pel context, i en els quals podria aparéixer la denominació completa. Podem considerar, per tant, que es tracta de noms propis abreujats i cal mantindre-hi la majúscula.

Pròximament traslladarem alguns servicis de la Conselleria a unes altres dependències.
És necessari respectar els drets reconeguts en la Constitució i en l’Estatut.
El Banc ha sofrit greus pèrdues i haurà de fer una ampliació de capital.
L’Orfeó ha interpretat la Octava Simfonia de Malher en el teatre Principal.
Les Jornades seran organitzades per l’Acadèmia [Valenciana de la Llengua].

En els exemples esmentats, predomina el valor del genèric com a integrant de la denominació d’una entitat o institució, d’una figura jurídica, etc., i volem fer referència de manera marcada al seu significat com a institució. En canvi, en altres casos predomina el valor lèxic del genèric, siga perquè ja coneixem la denominació concreta de què es tracta o perquè esta no interessa en el context indicat. En estos casos podem mantindre la minúscula del genèric usat aïlladament.

Ha sofrit ferides greus i l’han hagut de portar a l’hospital.
L’hotel té nombroses reserves per a l’estiu i haurà de contractar més personal.
Podem anar a peu cap a la conselleria.
He de passar pel banc per a traure diners.

Hem vist que, pel seu caràcter de denominació d’una referència única, els noms propis no poden portar especificadors ni complements especificatius, llevat de l’article contextualitzador, excepte en determinats usos metonímics o metafòrics, prototípics, expressius o quan limitem el referent a un estat o aspecte d’este. Fora d’estos usos marcats, la presència d’un especificador distint de l’article o d’un complement especificatiu lleva a un genèric la condició de component eventual d’un nom propi i li restituïx el caràcter de nom comú o designació genèrica comuna, i per tant cal escriure’l amb minúscula: la Conselleria d’Economia ..., però: esta conselleria (i no aquella) / l’esmentada conselleria / la conselleria en què treballe / la conselleria corresponent / la conselleria competent en matèria d’economia ...; l’Ajuntament de València ..., però el nostre ajuntament / l’ajuntament esmentat; la Llei de la funció pública valenciana ..., però esta llei / la llei aprovada el dia ...

Igualment, quan un d’estos genèrics apareix en plural, perquè es referix a més d’un referent, perd la seua condició de nom propi, i funciona com a nom comú comptable:

Les conselleries d’Indústria i d’Educació col·laboren en el projecte.
Els ajuntaments de la comarca s’han associat en una mancomunitat.

Observem que sintagmes com la Conselleria, la Universitat, l’Ajuntament... poden ser abreviacions dels noms propis complets de les institucions anomenades la Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació, la Universitat de València, l’Ajuntament d’Alcoi..., ja que aquells poden ser substituïts dins del mateix context pels noms propis complets corresponents, i així se’n justifica l’escriptura amb majúscula com a noms propis abreujats o acurtats. En canvi, els sintagmes esta conselleria, la nostra universitat, este ajuntament... són designacions correferents dels noms propis la Conselleria d’Educació, la Universitat de València o l’Ajuntament d’Alcoi; però en les designacions mencionades, els genèrics conselleria, universitat o ajuntament no són per si mateixos noms propis acurtats o abreujats, ja que no poden ser substituïts pels noms propis complets: són impossibles, en l’ús sintàctic normal i fora dels usos marcats especials a què ens hem referit adés, * esta Conselleria d’Educació, Universitats i Ocupació, * la nostra Universitat de València, * l’esmentat Ajuntament d’Alcoi....

No obstant això, hi ha alguns casos especials (Acadèmia Valenciana de la Llengua, Comunitat Valenciana...) en què convé mantindre amb majúscula el genèric fins i tot quan va acompanyat per un possessiu, un demostratiu o una altra expressió que servix per a referir-se a esta institució concreta de la qual parlem (la nostra Acadèmia, esta Acadèmia, l’esmentada Acadèmia, la nostra Comunitat...), ja que en estos casos, en què el genèric està especialment integrat en la denominació, es considera que forma part del nom propi per la seua capacitat designativa d’una institució única, i l’afegiment d’un d’estos especificadors té un valor especial connotatiu o expressiu semblant al que tindria amb un nom propi de persona; per exemple:

Els estudis realitzats per la nostra Acadèmia seran publicats en una edició de luxe. (En majúscula, tal com passaria amb un nom propi de persona: El nostre Josep ha vist finalment reconeguda la seua extraordinària labor professional.)
Esta Acadèmia té una reunió extraordinària la setmana que ve. (En majúscula, tal com passaria amb un nom propi de persona: Este Guillem sempre està fent maldats!)