Entre els signes de pausa conclusiva, el punt estableix una separació jeràrquica més gran que el punt i coma o els dos punts. Hi ha tres tipus de punts, en ordre creixent de nivell de jerarquia: el punt i seguit, el punt i a part i el punt final.
El punt i seguit
El punt i seguit no implica canvi de paràgraf, sinó que el text continua immediatament després d’aquest signe.
El viatge va estar ple d’incidències. La primera nit se’ns avarià el cotxe i haguérem de caminar durant una hora per a trobar un lloc habitat.
Com s'indica en l'apartat sobre el punt i coma, no hi ha una distinció objectiva i clarament definida entre els casos en què cal usar l'un o l'un altre signe de pausa conclusiva. Entre aquests signes s'estableix una jerarquia que es relaciona amb l'organització textual que l'autor vol fer a l'hora de distribuir la informació, o fins i tot amb criteris estilístics o de tipologia textual. Per tant, en molts dels exemples d'oracions juxtaposades, i fins i tot en alguns casos de coordinació, que separàvem amb punt i coma, podria utilitzar-se igualment el punt i seguit:
Els alumnes arribaran a les nou. Els professors arribaran mitja hora abans.
La sentència del tribunal és condemnatòria. No obstant això, hi ha encara la possibilitat de plantejar un recurs.
Volíem anar al concert. Per tant, vam anar a comprar les entrades.
La sintaxi intenta explicar els signes de puntuació a partir de conceptes generals. Però no sempre és fàcil usar aquests conceptes.
En casos semblants, usarem el punt i coma si la relació semàntica, apreciada per l'autor, és molt pròxima, i el punt i seguit si la vinculació es percep més feble.
Usarem el punt i seguit quan les oracions siguen més llargues o quan hàgem d'establir una jerarquia entre les oracions:
Volíem anar al concert, però ens assabentàrem que no es podia fer la reserva anticipada d'entrades per Internet. Per tant, vam quedar una hora abans del començament per a fer la cua davant de la taquilla.
Aquesta resolució posa fi a la via administrativa; contra aquesta s'hi pot presentar un recurs de reposició. No obstant això, podrà presentar-se, de manera alternativa o quan aquest s'haja resolt, un recurs contenciós administratiu.
La Hispania romana comprenia tres províncies. La més meridional era la Bètica, que s'estenia pel territori aproximat de l'Andalusia actual; tenia una gran importància econòmica per la seua riquesa en minerals y la seua producció agrícola. La Tarraconense ocupava la costa oriental, la major part de la Meseta, la vall de l'Ebre i el nord de la Península; excepte en la part mediterrània, es trobava molt poc poblada. I, finalment, la Lusitània, en la zona actual de Portugal i Extremadura. (En aquest exemple observem una enumeració de tres elements —Bètica, Tarraconense i Lusitània— Tanmateix, l'estructuració de la informació, amb oracions juxtaposades separades per punt i coma interiors en alguns dels elements, ens obliga a separar la informació corresponent a cada element amb punts; en aquesta estructura, el punt s'ha de mantindre fins i tot davant de l'últim element, tot i que estiga enllaçat per la conjunció i. Pel que fa a la frase introductòria, malgrat que conté un element anticipador —tres províncies—, és impossible separar-la per dos punts, ja que l'efecte subordinador d'aquests dos punts s'esgotaria amb el primer punt i seguit, i no abastaria tota l'enumeració; hi cal, doncs, també un punt i seguit.)
El punt i a part
Assenyala una pausa de nivell jeràrquic més alt que la del punt i seguit, i s’utilitza per a separar paràgrafs en un text. Després d’aquest signe hi ha, per definició, un canvi de paràgraf.
Tal com hem indicat anteriorment, no hi ha un criteri purament objectiu per a diferenciar els usos dels diferents signes de pausa; per tant, tampoc no hi ha una manera inequívoca de distingir entre l'ús del punt i seguit i del punt i a part. Com a criteri general, ha d'intentar-se que la distribució del text en paràgrafs es faça de manera equilibrada, agrupant la informació de manera lògica.
La distribució en paràgrafs pot dependre fins i tot del tipus de text. Per exemple, en un text narratiu, els paràgrafs poden ser molt llargs, amb una sèrie de segments units per punt i seguit que poden ocupar pàgines senceres, i amb escassos punts i a part. En un text expositiu, pot haver-hi també diferències textuals: la mateixa informació que pot ocupar un paràgraf en un llibre de text o en un assaig, podria distribuir-se en diversos paràgrafs en una pàgina web amb vista a la claredat:
L'entonació justa és un sistema d'entonació històric basat en els sons de la naturalesa —concretament, en els harmònics naturals—, apropiat per a la interpretació musical en grups vocals i instrumentals formats per instruments d'afinació variable, mitjançant el qual s'aconsegueix un grau d'exactitud en l'afinació i de puresa de so molt més accentuat que el que pot aconseguir-se amb el sistema temperat, propi del piano i altres instruments de teclat, així com de la guitarra, l'arpa i altres instruments d'afinació fixa.
Després de més d'un segle de domini quasi absolut del sistema temperat, en les últimes dècades ha renascut l'interés en certs ambients musicals per l'entonació justa, interés relacionat amb el moviment artístic d'interpretació de la música antiga, renaixentista i barroca segons criteris historicistes, més pròxims a la manera com aquesta música era concebuda pels seus compositors, i com s'interpretava i s'escoltava en la seua època.
Hui dia, i de manera creixent, alguns dels més importants cors del món, sobretot —però no exclusivament— grups de cambra especialitzats en la música renaixentista, usen en els seus concerts i enregistraments d'alguna manera l'entonació justa o aspiren a aquesta, amb resultats artístics excel·lents.
No obstant això, alguns teòrics, encara en l'actualitat, consideren que l'entonació justa és un sistema incoherent, o com a màxim una curiositat teòrica o especulativa d'impossible aplicació pràctica. Altres autors, fins i tot sent partidaris de l'entonació justa, pensen que només és adequada o aplicable per a la música de finals de l'Edat Mitjana o del Renaixement.
El propòsit d'aquest treball és demostrar, en la teoria i en la pràctica, que l'entonació justa no solament és un sistema coherent, sinó que és aplicable a la música tonal de qualsevol època i estil escrita per a instruments d'afinació variable, incloent-hi les veus humanes sense acompanyament —concretament, per al cant coral a cappella—, i que funciona molt millor que qualsevol altre sistema entonatiu des del punt de vista acústic.
(En aquest exemple, traduït i adaptat del web www.justaentonacion.com amb permís de l'autor, veiem una distribució en cinc paràgrafs, que diferencien cinc aspectes del tema tractat: una presentació general, una reflexió sobre l'interés històric i interpretatiu, la situació del tema en el present, possibles inconvenients i objectiu del treball. Observem que quatre dels cinc paràgrafs no tenen punts interns, mentre que el quart paràgraf conté un punt i seguit. Probablement, en un llibre d'assaig podrien haver-se agrupat els paràgrafs segon i tercer, i fins i tot el segon, el tercer i el quart; d'aquesta manera, hauria quedat una distribució en tres paràgrafs també lògica: presentació general, situació actual problemàtica i objectiu del treball.)
El punt final
Indica, per definició, l’acabament d’un text. En realitat, és el punt de l'últim paràgraf del text.
Altres usos del punt
A més de com a signe de pausa, el punt s'usa també:
- Per a marcar les abreviatures (en alguns casos, s’utilitza la barra per a aquesta funció):
Les abreviatures que representen els dies de la setmana són: dl., dm., dc., dj., dv., ds. i dg.
Les abreviatures dels ordinals, però, cal escriure-les preferentment sense punt final quan van enmig d'una frase:
Viu al 2n pis d’un edifici de tres plantes.
- Per a separar els milers en totes aquells nombres que es lligen habitualment com a quantitats senceres:
El cotxe li ha costat 50.000 euros.
He comprat, exactament, 1.200 metres de paper de cel·lofana.
No porten punt, però, els nombres cardinals que s'utilitzen com a ordinals; per exemple, els números de telèfon, els codis postals, els DNI, els comptes corrents, els documents legals o la numeració de pàgines d'un llibre, de publicació d'un diari oficial, etc.
Va nàixer l’any 1955, el mateix any en què va morir Einstein.
El meu telèfon és el 96 120 36 91.
Té el DNI número 24343809.
El compte corrent número 1100139218.
La frase indicada es troba en la pàgina 1024 del llibre.
El Decret 163/2019, del Consell, es va publicar en el DOGV núm. 8602.
El Reial decret 1433/1979, sobre radiodifusió.
Usos incorrectes del punt
- No s’ha d’usar el punt en les sigles ni en els símbols:
Treballa com a traductor a la UNESCO.
Visc a 15 km de València.
I no:
* Treballa com a traductor a la U.N.E.S.C.O.
* Visc a 15 km. de València.
- No s’ha de posar punt al final dels títols i els subtítols que encapçalen un text (vegeu, per exemple, els títols que configuren aquest apartat del punt).
- No s’ha de posar punt darrere d’una abreviatura que porte punt, ni darrere del signes d’admiració ni d’interrogació:
Han intervingut representants de tots els països europeus: alemanys, francesos, anglesos, espanyols, etc.
—Vols que et porte alguna cosa de la cafeteria? —No, gràcies.
i no
* Han intervingut representants de tots els països europeus: alemanys, francesos, anglesos, espanyols, etc..
* —Vols que et porte alguna cosa de la cafeteria?. —No, gràcies.