Els pronoms li i els, invariables quant al gènere, corresponen a la tercera persona gramatical, en singular i en plural, respectivament.
Aquests pronoms exerceixen la funció de complement indirecte.
Morfològicament, el pronom li es manté invariable amb independència de la forma del verb a què s’adjunte i la posició respecte a aquest.
Li telefonaré demà.
Li escriuré a correu seguit.
Heu de portar-li la comanda al més prompte possible.
Parla-li amb respecte.
El pronom els es manté invariable en posició proclítica; en canvi, en posició enclítica adopta la forma plena -los o la reduïda ’ls.
Els comentaré la teua decisió.
No els explicaren els detalls.
Tenia la intenció d’enviar-los un regal.
Comunica’ls la notícia.
Aquests pronoms poden tindre un referent tant animat com inanimat:
Als assumptes econòmics cal donar-los importància.
Li concedisc poc de valor, a això.
Havia acabat el llibre, però li he afegit un nou capítol.
A una consonant no se li pot posar accent.
En canvi, i tot i que la diferència no sempre és clara, quan la funció gramatical es percep més com a complement de règim o com a locatiu, és preferible usar hi:
A tot el que has dit, no puc afegir-hi res més.
En aquesta habitació hi posarem l’escriptori.
Pel que fa a la duplicació per mitjà d’un pronom feble d’un complement indirecte quan el complement apareix exprés dins de l’oració, és preferible evitar aquesta duplicació sobretot en verbs que porten un complement directe i un complement indirecte, o quan el complement directe expressa la part posseïda i el complement indirecte el posseïdor.
He regalat un rellotge a la meua germana. (I no: * Li he regalat un rellotge a la meua germana.)
No cal que digues res de tot això als pares. (I no: * No cal que els digues res de tot això als pares.)
Hem recomanat aquest hotel als turistes. (I no: * Els hem recomanat aquest hotel als turistes.)
He d'explicar la lliçó a la xiqueta. (I no: * Li he d'explicar la lliçó a la xiqueta.)
Manuel planxa habitualment els vestits a la seua dona. (I no: * Manuel li planxa habitualment els vestits a la seua dona.)
En canvi, la duplicació és habitual quan el complement directe està representat per un pronom fort:
Li ho he dit a ella, no a ell.
Tot això els ho has de donar a ells.
Aquesta duplicació també és normal quan el complement es troba desplaçat per tematització. En casos de desplaçament a l’esquerra, la coma és optativa, mentre que en tematitzacions a la dreta la coma és obligatòria:
Al pare no cal que li digues res.
―El pare està molt malalt. ―És de veres; no cal que li diguem res de tot això, al pare.
Tanmateix, cal no abusar de la tematització a la dreta, i no fer ús de la duplicació quan el complement no és l’autèntic tema, ja que la presència de la coma no justifica el pleonasme en aquest cas:
―Vindreu a dinar el diumenge? ―Sí, però no (*li) ho digues, al pare. (Ací, el pare no és el tema del qual parlem, i, per tant, ni la duplicació pronominal ni la coma estan justificades. Per tant, és millor: ―Sí, però no ho digues al pare.)
No obstant tot l'anterior, alguns autors i obres gramaticals consideren admissible, i fins i tot necessària en certs casos, la duplicació pronominal quan el verb regeix només un complement indirecte, i especialment en el cas de verbs verbs psicològics o que indiquen un esdeveniment (passar, succeir, repugnar, tocar, agradar, abellir, desagradar, plaure, desplaure, doldre, pesar, recar, remordir, costar, repugnar, importar, interessar, preocupar...), o quan el subjecte expressa la part posseïda i el complement indirecte indica el posseïdor:
Aquesta cançó (li) agradava molt a ma mare.
Això només (li) passa al teu home.
Ara (els) toca als becaris presentar la documentació.
Aquest assumpte no (li) importa al teu germà.
Aquest llibre (li) interessa molt a Sofia.
Ja fa temps que li va caure el cabell a mon pare.