Invitar, com el seu sinònim convidar, és transitiu. El complement directe és la persona invitada, mentre que la cosa o l'acció a què s'invita, si figuren en l'oració, s'expressen per mitjà d'un sintagma nominal o un infinitiu introduïts per la preposició a:
Virgínia va invitar el seu amic a sopar. (I no: * Virgínia va invitar al seu amic a sopar.)
Pel seu comportament inadequat, l'invitaren / la invitaren a abandonar la sala. (I no: * ... li invitaren a abandonar la sala.)
No el / la van invitar al casament. (I no: * No li van invitar al casament.)
Sempre li agrada que l'inviten / la inviten. (I no: * Sempre li agrada que li inviten.)
Per tant, pot construir-se en passiva o com a participi en concordança amb un substantiu o un pronom, però el substantiu o subjecte de passiva sempre ha de ser personal:
Els seus cosins no foren invitats al casament.
També pot usar-se de manera absoluta, sense complement directe:
Es tracta d'un article que invita a la reflexió.
Compareu amb convidar.