Normes generals

L’accent gràfic és el signe escrit sobre una lletra vocal amb el qual s’indica la síl·laba tònica de la paraula. En valencià hi ha dos classes d’accent gràfic: l’agut (´), que es col·loca sobre les vocals i (camí), u (útil), e tancada (església) i o tancada (córrer), i el greu (`), que es posa sobre la a (allà), la e oberta (modèstia) i la o oberta (història).

S’accentuen gràficament les paraules següents:

a) Les agudes acabades en a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in:

germà, tornaré, Novetlè, allí, cantó, això, tabú; envàs, burgés, avís, calmós, arròs, abús; entén, Berlín.

b) Les planes que no acaben en cap de les dotze terminacions indicades en l’apartat anterior:

exàmens, cérvol, telèfon, príncep, concórrer, rònec, rústic.

c) Totes les esdrúixoles:

llàgrima, església, ciència, península, fórmula, colònia, música.

REMARCA: L’accent també es fa servir per a indicar que la u precedida d’una g no forma diftong amb la vocal següent:

L’accentuació diacrítica

L’accent també s’utilitza per a distingir homònims que tenen diferent significat. Este tipus d’accentuació s’anomena accentuació diacrítica. La llista de mots que porten accent diacrític es reduïx a quinze monosíl·labs d’us freqüent: bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, sòl, són, té, ús, vós.

REMARCA: Conserven l’accent en plural els sis mots següents: béns, déus, pèls, quès, sís i sòls, però no mans ni mons.

EXCEPCIÓ: No s’aplica l’accent diacrític en els compostos ni en els derivats d’estes paraules, llevat que la paraula composta tinga com a primer component un mot que haja de dur l’accent diacrític i, pel fet d’anar accentuat, s’haja de separar amb un guionet del segon component (mà-llarg, pèl-blanc):