En les gramàtiques se solen distingir dos tipus de noms (substantius): noms comuns i noms propis. El nom comú se sol definir generalment com la categoria gramatical —subcategoria del substantiu— que denota qualsevol element com a pertanyent a una classe o conjunt d'objectes que comparteixen el mateix significat lexical, mentre que el nom propi no té significat per si mateix i permet identificar, distingir i anomenar un element de la realitat entre els altres objectes de la seua mateixa classe.
Considerarem inclosa en la categoria de nom comú la noció de locució nominal, entesa com un sintagma nominal que té un significat lèxic amb el valor d'un nom comú: comunitat autònoma, casa consistorial, medalla d'or...
Les comunitats autònomes tenen lleis i institucions pròpies.
Espanya ha guanyat tres medalles d'or.
La definició donada de nom comú (incloent-hi les locucions nominals) s'aplica fàcilment als substantius que designen classes d'objectes que contenen una pluralitat d'elements, i que reben el nom de noms comptables: cadira, lleó, comunitat autònoma, llei orgànica...
Tanmateix, aquesta definició no és directament aplicable als noms no comptables ni als abstractes (fusta, amor, democràcia...), que no denoten classes d'objectes, sinó tipus de matèria, conceptes abstractes, etc.; aquests substantius o locucions són considerats també noms comuns, i es distingeixen fàcilment dels noms propis per la seua capacitat d'anar acompanyats per un quantitatiu no numeral o per un complement especificatiu (poca fusta, fusta de roure, molt d'amor, amor autèntic, gens de democràcia, democràcia representativa...), capacitat que no tenen els noms propis. A més, aquests tipus de substantius formen part de l’estructura lèxica de la llengua entrant en relacions de sinonímia, antonímia, etc., característica que els diferencia també dels noms propis..
D'altra banda, inclourem en la categoria de nom propi tant els substantius aïllats que responen a aquesta noció (València, Josep, França, Júpiter) com diverses estructures, principalment amb forma de sintagma nominal, en què tots els substantius i adjectius s’escriuen amb majúscula, tenint en compte que l’article o el possible genèric poden pertànyer o no al nom propi pròpiament dit (el Cabanyal, el Renaixement, Els Comediants, El Temps, el riu Túria, la serra d’Espadà, la Vall d’Albaida, l’Ajuntament de Guardamar de la Safor, la Costa Blanca, l’Orient Mitjà, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana...). Considerarem també les denominacions frasals, és a dir, les estructures en forma de sintagma o frase que tenen algunes característiques de nom propi però que s’escriuen amb majúscula únicament en la inicial de la primera paraula de la denominació, a més dels noms propis que puga contindre: la Gramàtica normativa valenciana, l’obra L’espill, el poema "Vora el barranc dels Algadins", la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, de règim electoral general, etc.