Hi ha alguns ens o entitats que poden tindre denominacions alternatives, cada una de les quals constituïx un nom propi que pot utilitzar-se en l’àmbit pertinent a cada cas:
els Països Baixos = Holanda
França = República Francesa
Birmània = Myanmar
Istambul = Constantinoble
l’Orient Mitjà = el Pròxim Orient
Amèrica Llatina = Iberoamèrica = Hispanoamèrica
Amèrica = el Nou Món = el Nou Continent
Quant als noms de persona, a més dels casos de canvi de nom, tenim com a denominacions alternatives els sobrenoms, malnoms, etc.:
Saule = Pau de Tars
Jaume I el Conqueridor
Ferran i Isabel, els Reis Catòlics
Salvador Seguí, el Noi del Sucre
Ernesto Guevara, el Che Guevara
Bahamontes, l’Àguila de Toledo
Evidentment, en molts dels casos esmentats les denominacions no són exactament equivalents, sinó que poden dependre de connotacions polítiques, ser pròpies d’èpoques històriques diferents, o bé de registres lingüístics o àmbits d’ús diferents.
Cal diferenciar estes denominacions alternatives, que constituïxen noms propis, de les denominacions correferents, que són descripcions definides que no constituïxen nom propi, encara que puguen incloure algun nom propi com a complement. Considerarem denominacions correferents tant les que poden tindre un referent variable segons el context pragmàtic (el president del Govern, el meu fill, la reina d’Anglaterra), com les que tenen un referent únic, però no són les denominacions que constituïxen el nom pròpiament dit:
| Noms propis | Denominacions correferents |
| l’Ajuntament d’Alcoi | la corporació municipal d’Alcoi |
| Napoleó Bonaparte | l’emperador de França |
| la Galàxia / la Via Làctia | la nostra galàxia |
| Amèrica / el Nou Continent | el continent americà |
| les illes Canàries | l’arxipèlag canari |
Algunes d’estes denominacions correferents han adquirit especificitat per a un referent concret, destacat-ne algun element amb caràcter descriptiu o metafòric:
| Cuba / República de Cuba | “la perla del Carib” |
| la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques / la Unió Soviètica | “el país dels sòviets” |
| València | “el cap i casal” / “la ciutat del Túria” / “la capital del Túria” |
| Barcelona | “la ciutat comtal” |
| Roma | “la ciutat eterna” |
| Nova York | "la ciutat dels gratacels” |
| París | “la ciutat de les llums” |
| Amsterdam / Sant Petersburg | “la Venècia del nord” |
| el Japó | “el país del sol naixent” |
| Mart | “el planeta roig” |
| els Beatles | “els quatre de Liverpool” / “el quartet de Liverpool” |
| Saule o Pau de Tars | “l’apòstol dels gentils” |
| Cervantes | “el manc de Lepant” |
| Mozart | “el geni de Salzburg” |
| Mao | “l’emperador roig” |
| Paul Keres | “el campió sense corona” |
| Garry Kaspàrov | “l’ogre de Bakú” |
Estes denominacions correferents específiques no arriben a assolir les característiques de nom propi, perquè manquen d’algunes de les propietats característiques d’estos. En la major part dels casos, les denominacions correferents són simples caracteritzacions que no tenen una fixació ni una independència tan clara com els noms propis, sinó que apareixen normalment com a aposicions explicatives o bé com a substituts ocasionals, normalment amb valors connotatius o expressius, sense que puguen substituir els autèntics noms de manera general com a denominacions alternatives Per exemple, no són possibles, si no és forçant l’ús del llenguatge:
* Cuba té com a nom la perla del Carib.
* Esta ciutat té com a nom la ciutat comtal.
* València rep també el noms de la ciutat del Túria i el cap i casal.
No obstant, la frontera entre els noms propis i certes designacions correferents no és sempre nítida, i això fa possible que puguen escriure’s també amb majúscula, de manera optativa, expressions com la Ciutat Comtal, la Ciutat Eterna, el Cap i Casal, la Ciutat de les Llums, la Gran Poma, etc.; el responsable lingüístic del text decidix, segons el tractament sintàctic i referencial que els done, si els considera com a noms propis o no, sempre respectant la coherència dins d’un mateix text.