acabar de + infinitiu
Indica la culminació, o finalització en un passat immediat, d’allò que expressa el verb principal:
Ara mateix acaba d’arribar la presidenta.
A quina hora acabes de treballar?
acabar per + infinitiu
Indica la realització o la culminació d’una acció o estat com a conseqüència d’una situació prèvia:
Després de discutir durant quasi una hora, acabaren per donar-li la raó.
Amb aquest valor, també s’usa acabar + gerundi.
acostumar a + infinitiu
Indica que l’acció expressada pel verb principal és habitual o reiterada:
No acostuma a eixir a la nit.
En aquella època, acostumava a eixir d’excursió tots els caps de setmana.
Amb aquest valor, s’usa també, més habitualment, soler + inf.
anar a + infinitiu
Indica la intenció de realitzar l’acció expressada pel verb principal, i en aquest sentit no és equivalent a un futur:
Vas a usar ara l’ordinador o puc fer-ho jo?
Amb valor d’imminència de l’acció, s’usa habitualment en imperfet d’indicatiu o de subjuntiu:
Anava a eixir quan ha sonat el telèfon.
Ahir pareixia que anara a nevar.
Amb aquest valor d’imminència, no és recomanable usar la perífrasi en present d’indicatiu, on cal substituir-la pel futur, per estar a punt de + inf. o per altres recursos:
Soparem de seguida. (I no: * Anem a sopar de seguida.)
El concert està a punt de començar. / El concert començarà tot seguit. (I no: * El concert va a començar.)
No és correcte tampoc usar anar a + inf. amb valor general de futur:
Demà comença / començarà la campanya per a fomentar l’ús de la lectura. (I no: * Demà va a començar ...)
Cal no confondre la perífrasi anar a + inf. amb la mateixa construcció en què el verb anar s’usa amb el seu significat habitual, construcció que és correcta:
―On vas? ―Vaig a comprar el pa.
arrancar a + infinitiu
Indica l’inici de l’acció expressada pel verb principal, amb un valor d’inici brusc o sobtat:
Quan va veure la policia, arrancà a córrer.
Amb aquest valor, s’usa també, menys freqüentment, rompre a + inf., i, amb caràcter general, començar a + inf.
arribar a + infinitiu
Indica la realització o aconseguiment, amb caràcter ponderatiu, d’allò que expressa el verb principal:
No sé realment si arribarà a fer-ho.
Si t’esforces, arribaràs a triomfar.
caldre + infinitiu
Tot i que no es tracta d’una perífrasi (atés que pot regir altres categories gramaticals diferents d’un infinitiu), incloem ací aquesta construcció per la seua relació amb les perífrasis d’obligació. Té valor d’obligació o necessitat amb caràcter impersonal:
Cal acabar el treball abans de divendres.
Cal que acabes el treball abans de divendres.
Es va demostrar que calien unes mesures més contundents per a resoldre la crisi.
Com que no es tracta d'una vertadera perífrasi, no admet l'anticipació de pronoms:
Les mesures, cal prendre-les quan són necessàries. (No: * Les mesures, les cal prendre quan són necessàries.)
Amb aquest valor, la construcció amb caldre és equivalent a ser necessari o (menys habitual) fer falta:
És necessari acabar el treball abans de divendres.
És necessari que acabes el treball abans de divendres.
Es va demostrar que eren necessàries unes mesures més contundents per a resoldre la crisi.
No fa falta que crides tant: ja t'he sentit.
De vegades és necessari distingir entre la negació de l’obligació de fer una cosa i l’obligació de no fer-la (obligació negativa). En aquest sentit, cal recordar que la negació de caldre i expressions equivalents (amb l'adverbi no davant) té el sentit de negació d'obligació, però no d'obligació negativa, valor per al qual és necessari usar no darrere del verb auxiliar, negant el verb principal, o bé caldrà usar altres expressions:
Si les dades es troben en poder de l’Administració, no cal (= no és necessari) adjuntar els justificants a la sol·licitud. (Negació de l’obligació.)
* En l’imprés no cal fer ratllades ni esmenes. (Incorrecte com a obligació negativa. Cal usar: En l'imprés cal no fer ratlladures o esmenes, o millor: ... no s’han de fer / no es poden fer ratllades ni esmenes.)
Com a perífrasi d'obligació impersonal, pot usar-se també haver de + inf. en la seua forma haver-se de:
S'ha d'acabar el treball abans de divendres.
S'han de prendre mesures urgents per a resoldre el problema.
En canvi, és incorrecte haver-hi que:
* Hi ha que acabar el treball abans del divendres. (Correcte: Cal acabar el treball ..., o: És necessari acabar el treball ...)
+ Hi ha que prendre mesures urgents. (Correcte: Cal prendre mesures urgents, o: S'han de prendre mesures urgents.)
cessar de + infinitiu
Indica la interrupció de l’acció o l'estat expressats pel verb principal:
No ha cessat de ploure tot el dia.
Amb aquest sentit, s’usen també deixar de + inf. i parar de + inf. (aquesta última, amb un matís més col·loquial). Cessar de + inf. té un caràcter més literari que aquestes.
començar a + infinitiu
Indica l’inici de l’acció o l'estat expressats pel verb principal:
Demà començarà a treballar en la nova empresa.
De sobte, ha començat a ploure.
deixar de + infinitiu
Indica la interrupció de l’acció o l'estat expressats pel verb principal:
Deixa ja de molestar-la, que ha d’estudiar.
Ja ha deixat de ploure.
Amb aquest sentit, s’usen també cessar de + inf. (amb un caràcter més literari) i parar de + inf. (amb un matís més col·loquial).
deure + infinitiu
Té un valor de probabilitat, i expressa una suposició o una deducció no confirmada:
Deuen ser les set.
Ja deu haver arribat.
No devia tindre massa interés a fer-ho, perquè ni ho va intentar.
En passat, és necessari usar el verb deure en passat simple, ja que és impossible en passat perifràstic:
Degué ser ell el culpable. (I no: * Va deure ser ell el culpable.)
Amb aquest valor de suposició s'usen també el futur i el condicional, però la perífrasi deure + inf. és la forma més general i habitual, i per tant més recomanable, en els registres formals.
En concurrència amb haver de + inf. o caldre + inf., la perífrasi deure + infinitiu pot usar-se també amb valor d’obligació, sobretot quan aquesta obligació té un caràcter moral:
Deus fer tot allò a què t’has compromés.
Les promeses es deuen complir.
Amb aquest valor d’obligació, la perífrasi deure + infinitiu s’usa de manera preferent quan el verb deure va coordinat amb poder, o bé quan s’elideix l’infinitiu.
Deus i pots fer-ho.
En aquelles circumstàncies, no podia ni devia assistir a la reunió.
Pots estar tranquil; has fet el que devies.
Cal recordar que la perífrasi amb deure no s’usa en cap cas amb la preposició de entre el verb auxiliar i el principal.
gosar + infinitiu
Expressa l’atreviment per a realitzar una acció; equival a atrevir-se a, i és més freqüent en una frase negativa:
No goses dir-li res en aquesta situació. (= No t’atrevisques a dir-li res en aquesta situació.)
En registres molt formals, pot intercalar-se la preposició de entre el verb gosar i l’infinitiu:
A causa de la diferència d’edat, no gosava de declarar-li el seu amor.
haver de + infinitiu
És la perífrasi habitual amb un valor d’obligació, en concurrència amb la construcció impersonal amb caldre + inf:
He d’acabar el treball abans de divendres.
Hauries de comprar-te una camisa nova.
La perífrasi pot expressar també una deducció o conseqüència lògica:
La teoria ha de ser certa, perquè d’una altra manera no podem explicar els fets observats.
Has de caure si no vas amb compte.
Com a impersonal, pot usar-se la forma haver-se de + inf., que equival a caldre + inf.,
S'ha d'acabar el treball abans de divendres.
S'han de prendre mesures urgents per a resoldre el problema.
Són incorrectes les construccions tindre que o haver-hi que:
* Tinc que fer el treball abans de divendres. (Correcte: He de fer el treball ...)
* Hi ha que fer el treball abans de divendres. (Correcte: S'ha de fer el treball ... / Cal fer el treball ...)
En canvi, és possible usar, amb valor d’obligació, deure + inf., sobretot quan es tracta d’una obligació moral o quan deure va coordinat amb poder, o bé tindre de..., construcció poc usada i no recomanable en registres formals.
parar de + infinitiu
Indica, amb un matís de col·loquialitat, la interrupció de l’acció expressada pel verb principal:
Para ja de molestar-la, que ha d’estudiar.
Ja ha parat de ploure.
Amb aquest sentit, s’usen també deixar de + inf. (amb caràcter general) i cessar de + inf. (amb un caràcter més literari).
poder + infinitiu
Indica la capacitat o l’autorització que té l’agent de realitzar l’acció del verb principal:
Puc fer-ho jo sol; no necessite ajuda.
No es pot aparcar damunt de la vorera.
També por expressar la possibilitat que allò que expressa el verb principal tinga lloc:
Cal tindre cura en el transport dels materials, perquè pot ocórrer un accident.
posar-se a + infinitiu
Indica l’inici de l’acció expressada pel verb principal, amb un cert matís afectiu o de familiaritat:
No et poses ara a plorar, que no resoldràs res.
De sobte, s’ha posat a ploure.
Amb el valor general d'inici de l'acció o estat, s'usa començar a + inf.
rompre a + infinitiu
Indica l’inici de l’acció expressada pel verb principal, amb un valor d’inici brusc o sobtat:
Quan el va veure, va rompre a plorar.
Amb aquest valor, s’usa també, amb més freqüència, arrancar a + inf., i, amb caràcter general, començar a + inf.
soler + infinitiu
Indica que l’acció expressada pel verb principal és habitual o reiterada:
No solc eixir a la nit.
En aquella època, solia eixir d’excursió tots els caps de setmana.
Amb aquest valor, s’usa també acostumar a + inf.
tornar a + infinitiu
Indica la repetició de l’acció o l'estat expressats pel verb principal:
Això no ho tornes a dir / no tornes a dir-ho mai.
Tornaré a fer el treball amb els suggeriments que heu indicat.
vindre a + infinitiu
Té, en general, un valor aproximatiu, o indica la culminació d’un procés o situació previs:
Les dues xiques venien a tindre la mateixa edat.
Aquesta llei ve a cobrir un buit en la normativa actual.
Amb el verb dir o altres verbs de dicció, adquireix un matís de justificació, o bé el resultat de l’argumentació a què arriba el subjecte:
T’ho vinc a dir perquè tingues constància de la meua voluntat.
Amb totes aquelles paraules rimbombants, el que vingué a dir és que no tenia dret a cobrar la pensió.