Pot funcionar com a transitiu, i, de la mateixa manera que contestar, el complement directe pot expressar tant les paraules que s’han respost com la cosa (pregunta, carta, missatge...) a què responem:
Pasqual va preguntar: “Vols que t’acompanye”; i ella va respondre: “No cal”.
Pasqual va preguntar a Amèlia si volia que l’acompanyara, però ella li va respondre que no calia.
Pasqual va preguntar a Amèlia si volia que l’acompanyara, però ella no va saber què respondre.
Així mateix, és correcte construir el verb respondre amb l’expressió de la pregunta, la carta o el missatge a què s’han respost com a complement indirecte; també és possible que allò a què responem figure com a subjecte de passiva:
Cal respondre totes les preguntes. / Cal respondre a totes les preguntes.
Encara no he pogut respondre tots els missatges. / Encara no he pogut respondre a tots els missatges.
Esta pregunta no l’has resposta. / A esta pregunta no hi has respost.
Però, com en el cas de contestar, en el sentit habitual, el complement directe no pot ser una persona. Si esta s’expressa, s’ha de construir com a complement indirecte:
Carles li ho ha tornat a preguntar, però Jordi no li ha respost res.
Carles li ho ha tornat a preguntar, però Jordi no li ha respost.
Carles li ho ha tornat a preguntar, però Jordi li ha respost amb evasives.
* Carles va preguntar a Amèlia si volia que l’acompanyara, però ella el va respondre que no calia. (Correcte: ... li va respondre ...)
En altres accepcions secundàries, respondre és intransitiu, i el complement es construïx amb preposició:
El van advertir, però ell va respondre amb el silenci:
Els proveïdors responen de la puntualitat del servici.
L’actuació no va respondre al que esperàvem.
També pot usar-se de manera absoluta, sense cap complement exprés:
Algú telefona. Responeu, per favor.
Compareu amb contestar.