A manera de conclusió, farem un resum esquemàtic dels trets característics que diferencien els noms propis (incloent-hi les estructures més complexes que funcionen com a nom propi) dels noms comuns (incloent-hi les locucions nominals comunes).
1. Els noms propis serveixen per a identificar, distingir i anomenar un element de la realitat entre els altres objectes de la seua mateixa classe, mentre que els noms comuns es refereixen a tots els elements que pertanyen a la mateixa classe, o bé als tipus de matèria, conceptes abstractes, etc.
2. Els noms propis no tenen un significat lexical, un contingut semàntic definible en un diccionari, sinó que tenen un referent únic concret i determinat contextualment; com a conseqüència, els noms propis no solen trobar-se en els diccionaris de la llengua ni en els repertoris lingüístics, sinó en les enciclopèdies. En canvi, els noms comuns tenen un significat lexical definible, amb trets semàntics inherents que es poden analitzar i especificar, i que els oposen a altres noms comuns o locucions nominals de la llengua formant una estructura; per això, es troben habitualment en els diccionaris o en els repertoris lèxics.
3. Els noms propis tenen una funció denominadora que deriva d’un acte de denominació, o cerimònia del baptisme inicial, pel qual etiquetem directament una entitat extralingüística usant una paraula o conjunt de paraules determinades i fixes. En canvi, els noms comuns formen part de l’estructura del lèxic heretada per la comunitat lingüística, tot i que aquesta estructura evoluciona i poden formar-se paraules noves per a designar les noves realitats.
4. Els noms propis tenen com a referents ens o éssers únics que tenen certa rellevància per a la persona que els crea, i per a la col·lectivitat lingüística que els usa. En canvi, els noms comuns es refereixen a les classes a què pertanyen aquests elements, o bé a éssers o conceptes que manquen de rellevància suficient per a adquirir un nom propi. Un cas intermedi és el de determinats elements que no tenen un nom propi amb tots els substantius i adjectius amb majúscula, sinó que tenen com a títol una frase (amb majúscula només en la inicial) que funciona com a nom propi (denominació frasal).
5. Els noms propis presenten una forta rigidesa flexional i estructural, i no admeten flexió de nombre, excepte en casos especials, ni canvis sinonímics, afegiments o supressions en la seua estructura. En canvi, els noms comuns comptables admeten flexió amb l’oposició singular/plural.
6. Per la seua manca de significat lèxic i perquè tenen com a referent un ésser o ens individualitzat, els noms propis no poden fer la funció d’atribut en oracions copulatives adscriptives o de caracterització, sinó en oracions copulatives d’identificació. En canvi, els noms comuns comptables, i de vegades els incomptables o els abstractes, sí que poden fer aquesta funció, ja que atribueixen als seus referents les propietats que caracteritzen el seu contingut semàntic.
7. En la seua funció primària referencial, els noms propis no poden portar especificadors ni complements especificatius, excepte l'article contextualitzador que apareix en alguns casos; sí que poden portar-ne, de manera excepcional, en usos metonímics o metafòrics, expressius, o quan ens referim a un estat o aspecte de l'ésser anomenat. Fora d’aquests casos especials, la presència de determinants, indefinits o quantitatius, o bé de complements especificatius, converteix en noms comuns certs substantius que poden ser noms propis quan s’usen com a denominació de certes institucions, vistes com a ens únics i individualitzats.
8. Són noms propis certes denominacions alternatives, o certes formes escurçades, que poden usar-se com a substitutius en l’àmbit pertinent. No són noms propis, en canvi, certes denominacions correferents o descripcions definides que manquen d'algunes de les propietats característiques dels noms propis, no tenen una fixació ni una independència tan clara com els noms propis, ni poden substituir els autèntics noms de manera general.
9. No pertanyen al nom propi la majoria dels articles contextualitzadors; en particular, els que apareixen amb topònims propis de la llengua o els exotopònims, o els que s’utilitzen davant d’un genèric. Pertanyen al nom propi, en canvi, els que formen part de certs noms d’establiments comercials, de marques, de publicacions, de grups artístics o similars. Es respecta la majúscula també en els articles propis de varietats no estàndard o d’altres llengües, i els articles dels noms de municipis, ciutats, comarques o països de topònims no adaptats quan l’article pertany a la forma original i està integrat en la part especifica o pròpia del topònim.
10. No pertanyen al nom propi els genèrics de topònims usats en sentit recte, és a dir, els que designen un referent que s’inclou en el conjunt d’elements compresos en el significat lèxic habitual del genèric, i els que són fàcilment suprimibles. Pertanyen al nom propi, en canvi, els genèrics usats en sentitno recte, és a dir, els que tenen com a referent un element de la realitat que no es correspon exactament amb el significat lèxic del genèric; també pertanyen al nom propi els genèrics integrats plenament en la denominació d’institucions, èpoques històriques, documents d’especial importància, etc., que presenten una estructura rígida i fossilitzada i que tenen referents amb rellevància suficient. També s’escriuen amb majúscula els genèrics que es mantenen en una altra llengua.