Omet navegació

sentir

En el sentit de ‘percebre per mitjà dels sentits, generalment amb exclusió de la vista’, i, concretament, ‘percebre per mitjà de l'orella, oir’, amb un infinitiu, si l'infinitiu no té un complement directe propi, el subjecte lògic de l'infinitiu (la persona o cosa que realment realitza l'acció expressada per l'infinitiu) es construeix com a complement directe, i si aquest és expressat per mitjà d'un sintagma nominal, el sintagma pot anar davant o darrere de l'infinitiu:

He sentir la soprano cantar. / He sentir cantar la soprano.

La soprano, l'he sentida cantar.

En canvi, si l'infinitiu compta amb un complement directe propi, el subjecte lògic de l'infinitiu pot construir-se com a complement directe (davant de l'infinitiu, si és expressat per mitjà d'un sintagma nominal) o com a complement indirecte (darrere de l'infinitiu, si és expressat per mitjà d'un sintagma nominal):

He sentit la soprano cantar una ària de Mozart. / He sentit cantar a la soprano una ària de Mozart. / He sentit cantar una ària de Mozart a la soprano.

L'he sentida cantar una ària de Mozart. / Li he sentit cantar una ària de Mozart.

Quan l'infinitiu porta al mateix temps un complement directe i un complement indirecte, el subjecte lògic de l'infinitiu sol anar davant d'aquest infinitiu, però en aquest cas és possible tant la pronominalització en acusatiu com en datiu:

He sentit l'entrenador donar instruccions als jugadors. / L'he sentit donar instruccions als jugadors. / Li he sentit donar instruccions als jugadors.

Quan el que pronominalitza no és el subjecte lògic de l'infinitiu, sinó el complement directe de l'infinitiu, no és possible la concordança amb el participi del verb de percepció:

Aquesta ària, ja l'havia sentit cantar. (I no: * Aquesta ària, ja l'havia sentida cantar.)

Consulteu l'apartat Construccions d’infinitiu amb verbs de percepció i causatius.