Els noms comuns o les locucions comunes tenen un significat lexical definible, i per això es troben habitualment en els diccionaris o en els repertoris lèxics; és a dir, tenen trets semàntics inherents que es poden analitzar i especificar, i que els oposen a altres noms comuns o locucions nominals de la llengua formant una estructura, amb eventuals relacions de sinonímia, hiperonímia, hiponímia i antonímia:
ciutat: "Aglomeració urbana, generalment gran i de població densa, on solen predominar les activitats industrials i de serveis". (S’oposa, formant una estructura, a poble, vila, llogaret..., com a hipònims de població.)
orfeó: "Societat o agrupació que es dedica al cant coral". (S’oposa, formant una estructura, a cor, cor de cambra, coral..., com a hipònims de conjunt vocal, i, a un altre nivell, a conjunt instrumental, orquestra, quartet de cordes..., tots hipònims de conjunt musical o grup musical.)
propietat: "Dret d'usar, fruir i disposar d'una cosa de manera exclusiva i absoluta sense més restriccions que les establides per la llei". (S’oposa a possessió, tinença, usdefruit...)
Els comptables poden tindre com a referent qualsevol dels elements del conjunt d’objectes o éssers que comparteixen aquests trets significatius.
He comprat una nova taula per al meu despatx.
Has llegit algun llibre d’aquest autor?
Cada comunitat autònoma té el seu propi estatut d’autonomia.
En el cas dels noms comuns no comptables o els abstractes, el referent és la matèria, concepte o ens abstracte que correspon al significat lèxic del substantiu, també dins d’una estructura semàntica:
L’amor és un dels sentiments que ens fa més humans; el seu contrari és l’odi.
La fusta és un tipus de substància que s’extrau dels arbres.
Indubtablement, la democràcia és una forma de govern preferible a la dictadura.
En canvi, els noms propis no tenen un significat lexical, un contingut semàntic definible en un diccionari, sinó que tenen un referent únic concret i determinat contextualment. És a dir, un nom propi no significa res, no s'oposa a altres noms pels seus trets semàntics, sinó que té una funció purament referencial: s'identifica amb un ens concret de la realitat extralingüística (existent o imaginari) i serveix per a denominar-lo. L'oposició entre diversos noms propis manca de tota relació sistemàtica, i es caracteritza només per referir-se a elements diferents; cada nom propi s'aplica a un element de la realitat individualitzat i diferenciat en el context. L'existència d'un nom propi no depén de l'estructura de la llengua —concretament, de l'estructuració del lèxic—, sinó de la realitat extralingüística: de l'existència de l'ens, ésser (real o imaginari) o entitat que té com a denominació precisament el nom propi. Com a conseqüència, els noms propis no solen trobar-se en els diccionaris de la llengua ni en els repertoris lingüístics, siguen generals o d'especialitat, sinó en les enciclopèdies, amb "definicions" constituïdes no per trets lexicals, sinó per una sèrie d’enunciats fàctics sobre els respectius referents:
València: "Ciutat situada a l’est de la península Ibèrica, capital de la Comunitat Valenciana; està situada a la vora del riu Túria, i té una població de vora 800.000 habitants. Fou fundada com a colònia romana el 138 aC..." (No és una definició lèxica, sinó una sèrie d’enunciats fàctics que permeten identificar el referent de què es tracta. No s’oposa estructuralment a cap altre element de l’estructura lingüística, sinó que designa un ens individual, una ciutat concreta entre les diverses que existeixen.)
Orfeó Valencià: "L’Orfeó Valencià és una agrupació coral amateur mixta fundada a València el 1972. El seu director actual és Josep Lluís Valldecabres. Entre el seu repertori hi figuren... Ha interpretat, entre altres obres...".
Tanmateix, la correspondència entre noms propis i objectes de la realitat extralingüística no és sempre biunívoca: un mateix ens de la realitat pot rebre dos noms propis diferents (p. ex. República Francesa = França, com a noms oficial i usual del mateix estat, o bé Holanda = els Països Baixos, com a noms alternatius del mateix estat, d'origen diferent), o canviar de denominació al llarg del temps (Birmània = Myanmar; Constantinoble = Istanbul). Igualment, un mateix nom propi (Joan, Anna, Oxford...) pot assignar-se a diversos individus o ciutats; València designa tant la ciutat com la província. També podem trobar formes alternatives de noms propis que constitueixen diverses possibilitats d'escurçament o abreviació dels noms propis sencers: Regne Unit / Gran Bretanya per Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord... Però en qualsevol d'aquests casos, es dona el procés de denominació convencional característic del nom propi, i el referent es troba plenament determinat dins del context.
Els noms propis prototípics, com els topònims, antropònims o similars (Alberic, França, Albert, Saturn...), solen ser opacs: no podem deduir quin és el seu referent només per la seua forma o estructura. Tanmateix, hi ha molts noms propis, com la Ribera Baixa, la Direcció General d'Esports..., que descriuen de certa manera el referent, i són per tant transparents en un cert grau. Aquests noms propis provenen generalment de designacions descriptives concretes o descripcions definides, que s'han fossilitzat i han passat a designar els ens que constitueixen el seu referent. Cal, però, distingir entre aquesta mena de noms propis, que constitueixen també denominacions convencionals, i les descripcions definides comunes que constitueixen denominacions correferents del tipus el president del Govern, la dona (o l'home) de la meua vida, la meua filla gran..., que tenen característiques formals, sintàctiques i lèxiques diferents.
Els noms propis tenen alguns punts en comú amb els pronoms personals o altres elements díctics, com ara la manca de significat lexical i, com veurem, la impossibilitat de portar especificadors i complements especificatius. Tanmateix, se'n diferencien pel caràcter fix del seu referent en cada context comunicatiu: tot i que els noms propis Joan i Pere poden aplicar-se a moltes persones diferents, el referent de cada un és fix en cada situació comunicativa, mentre que el referent d'un pronom personal com tu varia no sols en cada conversa, sinó també segons la persona que parla.