Omet navegació

Sintaxi del nom propi

Els noms comuns comptables, i també les locucions comunes, tenen un valor predicatiu, és a dir, atribueixen als seus referents les propietats o conjunt de propietats que caracteritzen el seu contingut semàntic. Per això, precedits de l'indefinit un, una..., poden fer la funció d’atribut en oracions copulatives adscriptives o de caracterització, en què un element queda inclòs en el conjunt dels que comparteixen el mateix nom o locució.

Aquest moble és una taula.
Aquest és un llibre dels que més m’agraden.
Aquesta persona és una directora general de la Conselleria.
Aquest paratge és un bé d’interés cultural dels més interessants de la comarca.

Pel que fa als noms comuns no comptables o abstractes, si bé no identifiquen conjunts d’elements, sí que tenen un significat lèxic que es pot predicar en les situacions apropiades:

Això és de fusta.
El que ells senten és (un) amor autèntic.
El nostre sistema polític és una democràcia participativa.

En canvi, els noms propis manquen de significat lèxic, i la seua referència és un ésser o ens individualitzat. Per això, no poden fer la funció d’atribut en oracions copulatives adscriptives o de caracterització, sinó en oracions copulatives d’identificació, en què identifiquem el subjecte amb l’element que porta precisament el nom considerat. Podem dir:

Demà és Nadal.
L’impost de què parlem és l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, aprovat per la Llei 35/2006.
Aquest lloc és el Parc Nacional d'Aigües Tortes.

Però és impossible:

* Demà és un Nadal.
* Aquest impost és un Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, aprovat per la Llei 35/2006.
* Aquest lloc és un Parc Nacional d'Aigües Tortes.

Si intentem usar un sintagma d’aquest tipus en funció d’atribut, el convertim en un nom comú o locució nominal comuna, tot i que tinga la mateixa forma que la del nom propi corresponent: aquest impost és un impost sobre la renda de les persones físiques, com qualsevol altre dels que existeixen en un país civilitzat (és a dir, un impost que grava la renda de les persones físiques, i no la de les persones jurídiques); l'escriptura amb minúscula indicaria que ens referim a la locució comuna amb el seu significat lèxic, mentre que les majúscules les utilitzem quan ens referim a la denominació fixada de l'impost específic de què parlem, nom propi.

D’altra banda, en la seua funció primària referencial, el nom propi es refereix a un ens únic determinat en el context comunicatiu, encara que puga haver-hi altres ens amb el mateix nom propi. Per aquesta raó, normalment els noms propis o les denominacions frasals amb funció de nom propi no poden portar especificadors ni complements especificatius, excepte l'article contextualitzador que apareix en alguns casos:

* Antoni jove donava classes a l'institut. (Caldria dir: Antoni, quan era jove, donava classes a l’Institut.)
* He de pagar algun Impost sobre el Patrimoni. (Caldria dir: He de pagar alguna quantitat en concepte d’Impost sobre el Patrimoni.)
* La serra molt Grossa. (El nom propi Grossa no admet un adverbi de quantitat.)

Observem, en canvi, que un nom propi sí que pot portar un complement explicatiu o un epítet:

Joan, que se n'havia anat de festa la nit anterior, va arribar tard al treball.
La Conselleria d'Economia, en la qual treballe des de fa 25 anys, ...
La Llei de la funció pública valenciana, que regula el règim administratiu dels funcionaris, ...
La bellíssima Sofia Loren era la protagonista de la pel·lícula.
El paisatge estava dominat pels imponents Alps.

Tanmateix, els noms propis poden portar determinants, indefinits o quantitatius, i complements en alguns casos especials; per exemple, quan tenim una sèrie d'éssers amb el mateix nom propi (noms de persona, marques...), en usos metonímics o metafòrics, expressius, o quan ens referim a un estat o aspecte de l'ésser anomenat o a un personatge arquetípic:

Qui ens dona classe és l’Antoni jove. (Per a distingir-lo d’un altre Antoni, més vell.)
És un Don Joan. (= Un representant de l’arquetip de Don Joan.)
Volem més Europa. (= Volem més institucions europees: ús metonímic.)
Jo no conec cap Eusebi. (= Cap persona que es diga Eusebi.)
Vol parlar amb Josep pare o amb Josep fill? (Per a distingir les dues persones anomenades Josep.)
L'infant és un autèntic Borbó. (= Un autèntic membre de la dinastia Borbó.)
S'ha comprat un Mercedes. (= Un cotxe de la marca Mercedes.)
Hi ha alguns Sorolla en aquell museu. (= Alguns quadres de Sorolla.)
El Fabra era un bon diccionari. (= El diccionari de Fabra era un bon diccionari.)
Es creu un Pavarotti. (= Un cantant com Pavarotti.)
Tinc tres Ferrer en la llista. (= Tres persones amb el cognom Ferrer.)
Aquesta Lluïsa no és la Lluïsa que coneixíem. (Aspectes o estats diferents de la persona anomenada Lluïsa.)
Només hi ha hagut un Einstein en la història de la ciència. (= Un científic com Einstein.)
El meu Coromines està ple d'anotacions a llapis. (= El meu exemplar del diccionari de Coromines.)
Sempre va amb la seua Carme. (Ús afectiu o expressiu.)
Demà serà un Nadal com qualsevol altre. (Demà serà un dia en què celebrarem Nadal com qualsevol altre dels altres anys.)
La Generalitat tenia una Conselleria d’Indústria i una Conselleria de Cultura. (= Una conselleria anomenada Conselleria d’Indústria i una altra amb el nom de Conselleria de Cultura.)

No obstant això, i com a mostra de la difusa frontera que de vegades separa els noms comuns dels noms propis, els noms de les festivitats i commemoracions són considerats noms propis, com a denominacions específiques d’esdeveniments individualitzats, tot i que s’apliquen a celebracions que es repeteixen cada any; en aquest sentit, admeten complements especificatius, com a realitats distintes que comparteixen el mateix nom. En canvi, les estacions, els mesos de l’any i els dies de la setmana són considerats noms comuns, ja que formen part de l’estructura del lèxic atés que estableixen relacions d’oposició entre si i d’hiponímia amb els mots estació, mes i dia de la setmana respectivament:

Ens visitarà el pròxim Nadal.
Ens visitarà el pròxim hivern.
Ens visitarà el pròxim desembre.
Ens visitarà el pròxim dimecres.

Un cas particular d'aquests usos és l'estructura de nom propi acompanyat d'un adjectiu o complement concretitzador o individualitzador i introduït per l’article, amb un significat descriptiu que indica algun aspecte parcial de la totalitat designada pel nom propi: l'Egipte antic (o l'antic Egipte), la València medieval, la Barcelona modernista, la Castella dels comuners, la València dels Borja, l'Europa oriental, l'Àfrica subsahariana, l'Església catòlica, l'Administració valenciana, l'Administració general de l’Estat, l'Administració autonòmica, l'Estat espanyol, etc. Cal distingir aquests exemples d’adjectius concretitzadors dels casos com la Hisenda Pública, el Ministeri Fiscal, l'Orient Mitjà, l'Extrem Orient, el Tercer Món, l’Amèrica Llatina, l'Àfrica Negra..., que sí que són noms propis de les institucions o regions corresponents.

Fora d’aquests casos especials, la presència de determinants, indefinits o quantitatius, o bé de complements especificatius, converteix certs substantius en noms comuns. Per exemple, mots com administració, estat, govern, exèrcit, església, corona, exercit... poden usar-se com a noms propis de les institucions (o del conjunt d'institucions) corresponents, vistes com a ens únics i individualitzats entesos en un sentit abstracte; en aquests casos, els escrivim amb majúscula. Quan els acompanya un adjectiu o sintagma concretitzador, aquest va amb minúscula, com hem vist:

L'Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals. (L’Administració, vista com a ens abstracte i únic, en el seu aspecte públic.)
L'Administració autonòmica vetlarà per la conservació del nostre patrimoni cultural i artístic. (L’Administració, vista com a ens abstracte i únic en l’àmbit o aspecte autonòmic.)
Dins d’una economia moderna, l’Estat té certes funcions socials. (L’Estat, vist com una macroestructura juridicopolítica abstracta i única, o conjunt d’institucions amb aquest nom.)
L’Estat espanyol s’organitza en comunitats autònomes. (Conjunt d’institucions amb aquest nom.)
Madrid, Barcelona i València són les ciutats més grans de l’Estat espanyol. (Designació alternativa d’Espanya en molts contextos.)
És un oficial de l’Exèrcit. (Nom propi de la institució.)

Tanmateix, quan un d’aquests substantius va acompanyat d’un especificador o un complement especificatiu que no concretitza un aspecte parcial de l’ens únic, sinó que caracteritza un referent dels possibles dins d’un conjunt divers, aleshores aquest substantiu passa a ser un nom comú amb el significat lèxic usual, ja que el seu referent pot ser qualsevol dels compresos en aquest significat:

Cada administració pública establirà un registre general. (Cadascun dels elements del conjunt format per les administracions públiques, entés com un conjunt divers de serveis d’administració.)
L'administració autonòmica corresponent a cada una de les comunitats autònomes implicades assumirà les competències. (De cadascuna de les administracions autonòmiques, la que correspon a la comunitat autònoma de què es tracte.)
Pretén elaborar una descripció del panorama de la democràcia regional i del paper de les assemblees regionals en cada estat europeu. (= En cadascun dels elements del conjunt format pels estats d’Europa.)
Va ser membre del parlament de l’estat esmentat entre 1946 i 1949. (Dels diversos estats del món, o dels diversos possibles dins del context, precisament el que acabem d’esmentar.)