Pel que fa al subjecte lògic de l'infinitiu, els verbs de percepció (principalment, sentir i veure) admeten dues construccions diferents:
1) En la primera construcció possible, el subjecte lògic de l'infinitiu, quan s'expressa mitjançant un sintagma nominal, apareix darrere del verb principal i davant de l'infinitiu, i s’interpreta com a complement directe del verb principal:
He vist la teua germana pujar a l'autobús.
Vaig sentir els solistes assajar.
Vaig veure el veí comprar un llibre.
He sentit des de fora la professora recitar poemes.
En aquest cas, el subjecte lògic de l'infinitiu, gramaticalment complement directe del verb principal, pronominalitza amb els pronoms d'acusatiu: el, la, els, les, ho. Quan es tracta d’un temps compost, és possible i recomanable fer la concordança del participi amb el complement directe gramatical, sobretot en el femení:
La teua germana, l'he vista pujar a l'autobús.
Els solistes, els he sentits assajar.
El veí, l'he vist comprar un llibre.
La professora, l'he sentida des de fora recitar poemes.
2) En la segona construcció, el subjecte lògic de l'infinitiu, quan s'expressa mitjançant un sintagma nominal, apareix darrere de l'infinitiu:
He vist eixir la teua germana.
Vaig sentir assajar els solistes.
Vaig veure comprar un llibre al veí.
He sentit des de fora recitar poemes a la professora.
Veiem que, en aquesta segona construcció, el subjecte lògic de l'infinitiu pot interpretar-se com a complement directe o com a complement indirecte del conjunt verb principal + infinitiu. Quan l'infinitiu no té un complement directe propi, el subjecte lògic de l'infinitiu s'interpreta com a complement directe i pronominalitza amb els pronoms d'acusatiu: el, la, els, les, ho. Com en la construcció 1), quan es tracta d’un temps compost, és possible i recomanable fer la concordança del participi amb el complement directe gramatical:
La teua germana, l'he vista eixir.
Els solistes, els he sentits assajar.
En canvi, també en aquesta segona construcció, quan l'infinitiu té un complement directe propi, el subjecte lògic de l'infinitiu s'interpreta com a complement indirecte i pronominalitza amb els pronoms de datiu: li, els. Evidentment, no hi ha concordança del participi amb aquest complement indirecte:
Al teu veí, li vaig veure comprar un llibre.
A la professora, li he sentit des de fora recitar poemes.
Com veiem en els exemples anteriors, quan el sintagma nominal que fa de subjecte lògic de l'infinitiu es troba exprés, ambdues construccions poden contrastar:
Vaig sentir els solistes assajar / Vaig sentir assajar els solistes
He sentit la professora recitar poemes / He sentit recitar poemes a la professora.
Igualment, quan el subjecte lògic de l'infinitiu pronominalitza però l'infinitiu té un complement directe propi, és possible tant la pronominalització en acusatiu, pròpia de la construcció 1), com en datiu, característica de la construcció 2), i, per tant, ambdues construccions també contrasten:
L'he sentida recitar poemes. / Li he sentit recitar poemes.
En aquests casos en què hi ha contrast entre ambdues construccions, pot observar-se de vegades un matís diferencial en el significat. En la construcció 1), l'esdeveniment expressat per l'infinitiu es percep com a duratiu, en procés (aspecte imperfectiu); és a dir, hem vist alguna porció del procés i potser no hem vist la compleció d'aquest procés:
He sentit la professora recitar poemes. (= He sentit la professora recitant poemes, mentre els recitava.)
L'he sentida recitar poemes. (= L'he sentida recitant poemes.)
He vist Maria caminar. (= L'he vista mentre caminava. El verb caminar se sent com a duratiu.)
En canvi, en la construcció 2), l'esdeveniment s'interpreta com a completat (aspecte perfectiu): hem vist el procés fins a la seua compleció.
He sentit recitar poemes a la professora. (Fins que ha acabat de fer-ho. Procés que es percep com a completat.)
Li he sentit recitar poemes. (Id.)
He vist saltar la Maria. (L'he vista quan ha saltat, esdeveniment que es contempla com a puntual.)
Per això:
La sent recitar poemes tots els dies. (Més normal que Li sent recitar poemes, ja que el present se sent com a procés duratiu.)
En canvi:
Li he sentit recitar tots els poemes. (Més habitual que L'he sentida recitar tots els poemes, ja que en aquest cas el procés es percep com a acabat.)
Si el subjecte lògic de l'infinitiu no es troba exprés i pronominalitza, però l'infinitiu no té un complement directe propi, només és possible la pronominalització en acusatiu, i el contrast entre ambdues construccions es neutralitza:
L'he vista caminar.
Els he sentits assajar.
Quan l'infinitiu porta al mateix temps un complement directe i un complement indirecte, el subjecte lògic de l'infinitiu sol anar davant d'aquest infinitiu, però en aquest cas és possible tant la pronominalització en acusatiu (amb concordança del participi) com en datiu (sense concordança):
He sentit la professora recitar poemes als alumnes. / L'he sentida recitar poemes als alumnes. / Li he sentit recitar poemes als alumnes.
Quan el que pronominalitza no és el subjecte lògic de l'infinitiu, sinó el complement directe de l'infinitiu, no és possible la concordança amb el participi del verb de percepció:
Els poemes, els he sentit recitar. (I no: * Els poemes, els he sentits recitar, ja que els poemes és el complement directe de l'infinitiu recitar: algú ha recitat els poemes.)
En el cas dels verbs causatius fer i deixar, no és possible, o no és usual, la construcció 1) (amb el subjecte de l'infinitiu davant de l'infinitiu); només hi és possible la construcció 2) (amb el subjecte de l'infinitiu posposat a aquest i tractat formalment com a complement directe del verb principal, en cas que l'infinitiu no compte amb un complement directe propi, o com a complement indirecte, si l'infinitiu té un complement directe propi):
No puc fer estudiar el xiquet / No puc fer-lo estudiar.
No puc fer estudiar la lliçó al xiquet. / No puc fer-li estudiar la lliçó.
No deixe pujar el gat a la taula / No el deixe pujar a la taula.
Sempre deixe usar el mòbil al meu germà. / Sempre li deixe usar el mòbil.
Amb el verb obligar, el subjecte de l'infinitiu és tractat com a complement directe del verb principal:
El jutge ha obligat la client a pagar el deute. / El jutge l'ha obligada a pagar el deute.
En canvi, amb permetre, el subjecte de l'infinitiu apareix formalment com a complement indirecte del verb principal:
La seua malaltia no permet a la xiqueta jugar al futbol. / La seua malaltia no li permet jugar al futbol.