En oracions copulatives (o atributives) en què l’atribut expressa una propietat permanent del subjecte, s’usa el verb ser tant amb subjectes animats com inanimats i independentment de la categoria gramatical de l’atribut:
Cristina és metgessa.
Aquests clients són de Castelló.
Aquesta taula era de fusta.
Els dies d’espera van ser llargs i tristos.
Amb subjectes animats, per a expressar l’estat civil o certes característiques vistes com a permanents (amb adjectius com fadrí, solter, casat, jubilat, calb, cec, sord, coix, boig, viu, mort...), s’usa tradicionalment el verb ser; en registres formals, és preferible mantindre aquest ús:
Júlia és casada, però la seua germana encara és fadrina.
D’ací pocs mesos, jo ja seré jubilat.
Malgrat que era cega, va acabar dues carreres universitàries amb notes excel·lents.
D’ací a cent anys ja tots serem calbs.
El verb ser s’usa també en les oracions copulatives d’identificació, és a dir, aquelles en les quals, més que atribuir una propietat o estat al subjecte, s’estableix una relació d’identitat entre dos sintagmes nominals:
La professora és la mare de Lluís. (= La mare de Lluís és la professora.)
Les matemàtiques i la física són la meua afició. (= La meua afició són les matemàtiques i la física.)