El participi serveix per a formar els temps compostos dels verbs:
Aquest matí he anat al metge.
Aquella primavera havia plogut molt.
Si hagueres estudiat, hauries aprovat.
Encara no has aprés la lliçó.
Ha perdut les claus.
He menjat tres taronges.
Lamente no haver pogut ajudar-te
Quan el complement directe (o el nucli d'aquest) és substituït pels pronoms en acusatiu de tercera persona (el, la, els, les), és recomanable fer la concordança del participi amb el complement directe gramatical, sobretot en femení. La concordança també és possible quan el complement directe està representat pel pronom en en sentit partitiu, encara que, en aquest cas, és molt menys usada:
La lliçó, encara no l'has apresa.
Les claus, les ha perdudes.
De taronges, me n'he menjades tres.
En les construccions amb un infinitiu dels verbs veure, sentir, fer o deixar, el participi concorda amb el subjecte lògic de l'infinitiu, substituït pels pronoms el, la, els, les, en, quan aquest s'interpreta com a complement directe del verb principal:
Carlsen i Anand, els he vists jugar en el campionat del món d'escacs.
Aquesta pianista, l'havia sentida tocar la Balada núm. 1 de Chopin.
La meua neboda, l'han feta estudiar a la força.
Els xiquets, no els he deixats baixar al carrer.
En canvi, no hi ha concordança quan s'utilitzen els pronoms de datiu (li, els), ja que, en aquest cas, el sintagma substituït s'interpreta com a complement indirecte del verb principal. Aquesta possibilitat es produeix quan l'infinitiu ja té un complement directe propi, amb alternança amb la construcció amb acusatiu (el, la, els, les) en el cas dels verbs veure i sentir, i com a possibilitat única amb els verbs fer i deixar:
A aquesta pianista, li havia sentit tocar la Balada núm. 1 de Chopin. (També és possible, com hem vist abans, A aquesta pianista, l'havia sentida tocar la Balada...)
A la meua neboda, li han fet estudiar la lliçó a la força. (En aquest cas, no és usual la construcció amb acusatiu ―* La meua neboda, l'han feta estudiar la lliçó...―, ja que es tracta del verb fer, i aquest ja té un complement directe: la lliçó.)
Als xiquets, no els he deixat menjar torró. (El pronom els s'interpreta ací com a datiu, que substitueix el complement indirecte als xiquets. Tampoc no és usual ací la construcció amb acusatiu ―* Els xiquets, no els he deixats menjar torró, ja que es tracta del verb deixar, i aquest ja té un complement directe: torró.)
En general, no hi ha concordança quan els pronoms en acusatiu (el, la, els, les, en) no representen el complement directe del verb principal (subjecte lògic de l'infinitiu), sinó el complement directe de l'infinitiu:
Aquesta sonata, ja l'havia sentit tocar abans. (I no: * Aquesta sonata, ja l'havia sentida tocar abans, ja que aquesta sonata és el complement directe de l'infinitiu tocar: algú havia tocat la sonata.)
Tanmateix, amb els verbs modals o amb contingut proper al modal, com poder, gosar, haver de, deure, voler, saber..., el participi concorda amb els pronoms d'acusatiu (el, la, els, les, en), encara que aquests pronoms representen el complement directe de l'infinitiu:
Aquesta cadira, no l'hem poguda vendre.
Aquestes qüestions, encara no les ha pogudes resoldre ningú.
A diferència d'altres llengües, no es fa la concordança amb el relatiu complement directe:
Les cadires que he comprat són molt còmodes. (I no: * Les cadires que he comprades són molt còmodes.)
Tampoc no es fa la concordança, en valencià contemporani, amb el subjecte de verbs de moviment i altres verbs intransitius, que es construeixen sempre amb el verb haver:
Nosaltres també hem anat al poble. (En la llengua antiga i en altres dialectes també és possible: Nosaltres també som anats al poble.)