El participi servix per a formar els temps compostos dels verbs:
Este matí he anat al metge.
Aquella primavera havia plogut molt.
Si hagueres estudiat, hauries aprovat.
Encara no has aprés la lliçó.
Ha perdut les claus.
M’he menjat tres taronges.
Lamente no haver pogut ajudar-te
Quan el complement directe (o el seu nucli) és substituït pels pronoms en acusatiu de tercera persona (el, la, els, les), és recomanable fer la concordança del participi amb el complement directe gramatical, sobretot en femení. La concordança també és possible quan el complement directe està representat pel pronom en en sentit partitiu, encara que, en este cas, és molt menys usada:
La lliçó, encara no l’has apresa.
Les claus, les ha perdudes.
De taronges, me n’he menjades tres.
En les construccions amb un infinitiu dels verbs veure, sentir, fer o deixar, el participi concorda amb el subjecte lògic de l’infinitiu, substituït pels pronoms el, la, els, les, en, quan este s’interpreta com a complement directe del verb principal:
Carlsen i Anand, els he vists jugar en el campionat del món d’escacs.
Esta pianista, l’havia sentida tocar la Balada núm. 1 de Chopin.
La meua neboda, l’han feta estudiar a la força.
Els xiquets, no els he deixats baixar al carrer.
En canvi, no hi ha concordança quan s’utilitzen els pronoms de datiu (li, els), ja que, en este cas, el sintagma substituït s’interpreta com a complement indirecte del verb principal. Esta possibilitat es produïx quan l’infinitiu ja té un complement directe propi, amb alternança amb la construcció amb acusatiu (el, la, els, les) en el cas dels verbs veure i sentir, i com a possibilitat única amb els verbs fer i deixar:
A esta pianista, li havia sentit tocar la Balada núm. 1 de Chopin. (També és possible, com hem vist abans, A esta pianista, l’havia sentida tocar la Balada...)
A la meua neboda, li han fet estudiar la lliçó a la força. (En este cas, no és usual la construcció amb acusatiu ―* La meua neboda, l’han feta estudiar la lliçó...―, ja que es tracta del verb fer, i l’infinitiu ja té un complement directe: la lliçó.)
Als xiquets, no els he deixat menjar torró. (El pronom els s’interpreta ací com a datiu, que substituïx el complement indirecte als xiquets. Tampoc no és usual ací la construcció amb acusatiu ―* Els xiquets, no els he deixats menjar torró, ja que es tracta del verb deixar, i l’infinitiu ja té un complement directe: torró.)
En general, no hi ha concordança quan els pronoms en acusatiu (el, la, els, les, en) no representen el complement directe del verb principal (subjecte lògic de l’infinitiu), sinó el complement directe de l’infinitiu:
Esta sonata, ja l’havia sentit tocar abans. (I no: * Esta sonata, ja l’havia sentida tocar abans, ja que esta sonata és el complement directe de l’infinitiu tocar: algú havia tocat la sonata.)
No obstant això, amb els verbs modals o amb contingut proper al modal, com poder, gosar, haver de, deure, voler, saber..., el participi concorda amb els pronoms d’acusatiu (el, la, els, les, en), encara que estos pronoms representen el complement directe de l’infinitiu:
Esta cadira, no l’hem poguda vendre.
Estes qüestions, encara no les ha pogudes resoldre ningú.
A diferència d’altres llengües, no es fa la concordança amb el relatiu complement directe:
Les cadires que he comprat són molt còmodes. (I no: * Les cadires que he comprades són molt còmodes.)