La lletra majúscula, bàsicament, té dues funcions:
- Una funció demarcativa, que serveix per a indicar la posició que ocupen certes paraules dins del text: a l’inici de la frase, després d’un punt, etc.
- Una funció distintiva, que serveix per a singularitzar una paraula enfront d’altres que tenen un significat genèric, i que permet distingir entre noms comuns i noms propis. La funció distintiva de la majúscula, per tant, es pot expressar amb una regla en aparença senzilla: s’escriuen amb majúscula els substantius, adjectius qualificatius i numerals que formen part d’un nom propi, o bé el mot inicial d’una frase o d’un sintagma que fa la funció d’un nom propi, i s’escriuen amb minúscula la resta de paraules del text.
En aquest apartat veurem la funció distintiva, amb un intent de caracterització del nom propi. Tot i que no existeix un criteri unívoc que permeta separar de manera nítida els noms propis dels noms comuns, descriurem les propietats formals i sintàctiques que, en conjunt, serveixen per a delimitar la categoria de nom propi, l’ús de l’article davant dels noms propis, els casos en què el genèric pertany al nom propi, etc.
- Nom comú versus nom propi
- Significat i referent
- Funció denominadora del nom propi
- Rellevància del referent dels noms propis
- Noms comuns amb referent únic vs. noms propis
- Propietats formals del nom propi
- Sintaxi del nom propi
- Noms propis alternatius i denominacions correferents
- L'article i els noms propis
- El genèric dels noms propis
- Resum