El futur (simple o perfet) i el condicional poden usar-se per a fer referència a fets passats posteriors a una situació o fet en què ens situem:
El 1817 la Societat Filharmònica de Londres encarregà a Beethoven la composició d'una nova simfonia, però no serà / seria (= va ser) fins a 1824 que el compositor haurà completat (= va completar) la seua Novena simfonia.
Jaume I va nàixer el 1208, i el 1238 emprendrà / emprendria la conquesta de València.
Sovint, el futur dona a l’oració un matís expressiu, ja que indica una relació més estreta amb el moment del passat a què fa referència, respecte del qual pot interpretar-se no únicament en sentit temporal, sinó com una conseqüència. Així mateix, el condicional remarca el valor de posterioritat i de vinculació amb l’oració precedent:
Aquella primera obra li va aportar la possibilitat d’adquirir una bona experiència, i dos anys més tard publicarà / publicaria (= va publicar) la seua obra mestra.
En les oracions subordinades, quan el verb principal es troba en passat, és preferible prescindir del futur i usar en lloc seu el condicional, o bé el passat:
Aquella primera obra li va aportar la possibilitat d’adquirir una bona experiència, que li serviria (= va servir / *servirà) per a publicar dos anys més tard la seua obra mestra.
Tanmateix, és inadequat l'ús del futur o del condicional quan substitueixen simplement el passat, sense cap matís ni relació amb una acció anterior:
* Jaume I naixerà / naixeria el 1208, i el 1238 emprendrà / emprendria la conquesta de València.