La paraula un (amb la seua flexió, una, uns, unes) és, en primer lloc, un article indefinit:
Ha manifestat un agraïment sincer.
Han sigut uns minuts eterns.
També fa la funció d’adjectiu numeral cardinal (amb la flexió una), modificant un substantiu exprés o elidit:
Hi ha només una taula i quatre cadires.
Només en tinc un.
Baixa les escales d’una en una.
A més, la paraula un (sense femení ni plural) és un substantiu quan indica el nombre un:
L’element neutre del producte és l’un.
Un i un fan dos.
Comença a comptar amb mi: un, dos, tres...
Ja sap comptar d’un a cent.
—Com va el partit? —Van encara dos a un.
Quan designa el nom de la xifra, es pot utilitzar el plural uns:
La travessa de la setmana passada tenia quatre uns, tres dosos i set ics.
D’altra banda, un (amb la flexió una) també pot ser un pronom indefinit:
Un no sap què fer en estos casos.
Si una es compromet a fer una cosa, ha de fer-la.
Però en estos dos últims casos, és a dir, quan designa el nombre o funciona com a pronom, pot adoptar també la forma u (invariable):
U i u fan dos.
Comença a comptar amb mi: u, dos, tres...
Ja sap comptar d’u a cent.
—Com va el partit? —Van encara dos a u.
U no sap què fer en estos casos.
Si u es compromet a fer una cosa, ha de fer-la.
Quan s’usa com a ordinal, però, el numeral un no pren mai la forma femenina ni té plural, i adopta sempre la forma u:
En la pàgina u (equivalent a primera) del llibre hi ha una dedicatòria.
Ja ha eixit el volum u (equivalent a primer) de la col·lecció.
Viu en la porta u (equivalent a primera).
Igualment s’usa la forma u en la frase ser tot u:
Pujar a la cadira i caure va ser tot u.