El futur pot adquirir un valor de probabilitat, sorpresa o concessió. Per a expressar la probabilitat pura, la llengua disposa de la perífrasi deure + infinitiu, més general i que resulta més habitual en els registres formals:
Deuen ser ja les quatre. (Millor que: Seran les quatre.)
A aquestes hores, ja deuen haver arribat. (Millor que: ... ja hauran arribat.)
La Xina deu tindre ja més de mil milions d'habitants. (Millor que: La Xina tindrà ja més de ...)
De manera semblant, amb valor concessiu pot ser substituït per deure/poder + infinitiu:
Deu ser / Pot ser molt llest, però no ho demostra. (Millor que: Serà molt llest, però ...)
El futur pot tindre el valor de sorpresa o contrarietat:
Serà atrevida, la xica!
Però, et negaràs a fer-ho!
Igualment, pot adquirir un sentit retòric:
Com comprendràs, no m'agrada gens ni mica el que fas.
El futur perfet es considera també plenament admissible quan té un valor de cortesia, amb l'objectiu d'atenuar una suposició, i pot usar-se alternant amb la perífrasi de probabilitat o amb el present amb un adverbi com segurament:
Els lectors ja s'hauran assabentat del resultat de les negociacions, però vull incidir-hi per explorar les possibilitats que hi ha per a evitar la catàstrofe. (O bé: Els lectors ja es deuen haver assabentat ... / Segurament, els lectors ja s'han assabentat...)