L’aparició d’un nom propi sorgix com a resultat d’un acte, que els gramàtics solen anomenar acte de denominació o cerimònia del baptisme inicial, pel qual etiquetem directament una entitat extralingüística usant una paraula o conjunt de paraules determinades i fixes, de manera que qualsevol utilització posterior del nom propi remet d’una manera o una altra a esta primera funció denominadora. Esta operació de denominació s’ha fet en cada comunitat lingüística per a cada nom propi, encara que puga trobar-se llunyana en el temps (per exemple, en el cas de molts noms de lloc), i té un caràcter específic per a un ens únic de la realitat; es tracta d’un procés distint, per exemple, a la fixació d’un terme comú en terminologia per a un objecte o un nou material, que s’aplica a tots els ens que responguen a la definició lèxica.
En canvi, els noms comuns formen part de l’estructura del lèxic heretada per la comunitat lingüística. Esta estructura està subjecta també a modificacions (canvis o desplaçaments de significat, aparició de termes nous), de manera que cada canvi modifica l’estructura i la relació entre els elements.
L’aspecte més característic dels noms propis és, per tant, la seua funció denominadora, és a dir, la capacitat que tenen per a designar un element extralingüístic per mitjà d’un procés de denominació. Esta capacitat es manifesta amb el diferent matís que adquirixen verbs com anomenar-se, dir-se..., segons els usem amb un nom comú o amb un nom propi.
Este moble s’anomena taula.
Este poble s’anomena Torrent.
El meu fill es diu Andreu.
El primer enunciat, amb el nom comú, té un caràcter metalingüístic (ens referim al mot taula, no a la taula com a tal), mentres que el segon i el tercer, amb els noms propis, té un valor informatiu extralingüístic i ens indica una propietat dels referents respectius: la de dir-se de tal manera.
Si ens cenyim al segon dels valors del verb anomenar, i substituïm este verb per una expressió purament metalingüística del tipus té com a nom, rep el nom de..., veurem que esta expressió, en el sentit més estricte, s’adiu amb naturalitat amb els noms propis, però no amb els noms comuns si no és forçant el llenguatge, ja que entenem el nom propi com a etiqueta referencial no lexicalitzada que donem a un ens únic per convenció extralingüística; és a dir, el nom propi és una denominació convencional d’un ens únic individualitzat.
Este criteri ens servix per a diferenciar certs noms comuns o designacions genèriques, enfront de noms propis en àmbits de referència relacionats. No són possibles, o són difícilment admissibles i únicament en un ús figurat o forçat de l’expressió, les frases següents:
* Este moble té com a nom (rep el nom de) taula.
* Este objecte té com a nom espasa.
* Este dia té com a nom dilluns.
* Este mes té com a nom agost.
* Esta època té com a nom primavera.
* Este lloc té com a nom infern.
* Esta substància té com a nom àcid sulfúric.
* Les taxes que cal pagar tenen com a nom taxes de matrícula.
* Este document que he trobat té com a nom document nacional d’identitat.
* Esta institució té com a nom comunitat autònoma.
* Este edifici té com a nom bé d’interés cultural.
* Aquell lloc té com a nom monument històric nacional.
* Este monument (o conjunt de monuments) té com a nom patrimoni de la humanitat.
* Este conjunt d’obres té com a nom literatura valenciana.
* Esta persona té com a nom president de la Generalitat.
* Este pol (o este lloc) té com a nom nord o pol nord.
Estes frases són agramaticals o difícilment admissibles perquè la relació entre el nom comú o locució nominal i el referent no és de denominació, sinó de predicació, que troba una formulació més adient en frases com este moble és una taula; este mes és el mes d’agost de 2018, este lloc és l’infern, les taxes que cal pagar són les de matrícula; este edifici és un bé d’interés cultural, o ha sigut declarat bé d’interés cultural; este monument forma part del patrimoni de la humanitat; este conjunt d’obres constituïx la literatura valenciana, etc.
En canvi, en els noms propis sí que es troba la relació de denominació entre nom propi i referent, i per això són naturals frases com les que figuren a continuació:
Esta espasa té com a nom (rep el nom d’) Excalibur.
Esta festivitat té com a nom (rep el nom de) Cap d’Any.
Orfeu va descendir a un lloc que tenia com a nom l’Avern.
La nostra comunitat autònoma té com a nom Comunitat Valenciana.
Aquell lloc té com a nom Parc Nacional d’Aigües Tortes.
Este monument, que pertany al patrimoni cultural valencià, té com a nom el Miquelet.
Este cicle té com a nom Educació Secundària Obligatòria.
Esta etapa històrica té com a nom Edat Mitjana.
Este criteri de denominació ens servix per a diferenciar els noms comuns comptables dels noms propis que s’apliquen a diversos elements de la realitat:
Este objecte és un llibre. (Nom comú comptable.)
Esta localitat de l’estat d’Alabama va rebre també el nom d’Oxford. (Nom propi que s’aplica a diverses poblacions.)
Els seus pares li van posar de nom Irene. (Nom propi que s’aplica a diverses persones.)
Una aparent excepció, que constituïx un cas especial, és el dels malnoms, sobrenoms, pseudònims, etc. Sembla que no es pot dir * esta persona té com a nom Azorín, perquè, en el cas especial de persones, el mot nom té un significat més restringit que en els altres casos: el que figura en el Registre Civil. Amb tot, els malnoms, sobrenoms... són autèntics noms propis, com a denominacions convencionals en certs àmbits o activitats, i cal no confondre’ls amb les denominacions correferents del tipus el president del Govern, etc.