L’apòstrof (’) és el signe ortogràfic que s’usa per a indicar la supressió d’una vocal. S’utilitza en els casos següents:
Apostrofació dels articles el, la, en, na
Com a regla general, els articles determinats el i la es reduïxen a l’, i els articles personals en, na, a n’, quan la paraula que els seguix comença per vocal o h muda:
l’aigua, l’egua, l’invent, l’orgue, l’ull, l’hivern, n’Isidre, n’Honorat, n’Adelaida, n’Úrsula.
Esta regla general d’apostrofació de l’article presenta les excepcions següents, a més de les excepcions que s’indiquen en l’apartat de regles comunes a l’apostrofació de l’article i de la preposició de que s’exposen més avant:
a) Davant d’un mot femení començat amb i o u àtones (precedides o no de h) es manté la forma plena dels articles la, na:
la idea, la il·lusió, la hipòtesi, la història; la unitat, la universitat, la humitat, la humorada, na Irene, na Isabel, na Ursulina.
b) Davant dels mots una (referit a l’hora del dia), ira i host, per tradició s’usa la forma plena la:
la una, la ira, la host.
Apostrofació dels pronoms febles
Els pronoms febles me, te, lo, la, se, ne s’apostrofen quan s’usen en la forma anomenada elidida (m’, t’, l’, s’, n’), és a dir, davant d’un verb o un pronom començat per vocal o hac muda:
m’ha vist, t’afanyaràs, l’avise (a ell o a ella), s’acosta, n’use, m’ho diu, t’hi puges, l’en traus, s’hi acosta, n’hi ha.
Excepcions:
El pronom la no s’apostrofa quan va davant d’un verb començat per una i o una u àtones (precedides o no de h muda):
l’invite (a ell), però: la invite (a ella). Igualment: la utilitza, la hipnotitza, la humanitza, la incorpora, la unix.
No s’apostrofa el primer pronom feble en les combinacions la hi, se us:
la hi porte, se us veu.
Els pronoms febles me, te, lo, se, ne, nos, los s’apostrofen quan s’usen en la forma anomenada reduïda (’m, ’t, ’l, ’s, ’n, ’ns, ’ls), és a dir, darrere d’un verb o pronom acabat en so vocàlic:
dona’m, emporta’t, compra’l, veure’s, porta’n, mira’ns, vendre’ls, se’m diu, se’t fa, emporta-te’l, te’n regalen, se’ns oferix, regala-li’ls.
Com a regla general, cal tindre en compte que en una combinació de pronoms l’apòstrof s’ha de posar tan a la dreta com siga possible:
se m’ha dit, se t’acosta, te l’emportes, emporta-te’ls, els n’has tret, endur-s’ho, se te n’han anat, se te’n van.
Apostrofació de la preposició de
La preposició de es reduïx a d’ quan la paraula que la seguix comença per un so vocàlic, tant si es grafia amb vocal o h muda com amb un signe gràfic que es llija com un so vocàlic (d’amor, d’història, d’11...).
Regles comunes en l’apostrofació dels articles i de la preposició de
Quan el mot següent comença amb una i o una u no vocàliques, es manté la forma plena de l’article, tant en masculí com en femení:
el iaio, el ioga, el iogurt, el hiat, el uombat, el Iemen; la iaia, la iarda, la hiena.
Tampoc no s’apostrofa, en este cas, la preposició de:
de ioga, de iogurt, de hiatus, de hioide, de uigur, de uombat; de iardes, de ionosfera, de hialita, de hienes, de hui, de Huelva, de Ialta.
Esta excepció no afecta paraules com ió i compostos, en què la i funciona com a vocàlica:
l’ió, d’ionització.
Els articles el, la, en, na i la preposició de no s’apostrofen davant de mots no adaptats o noms propis estrangers començats per h aspirada:
el hippy, el Halley, de Hollywood...
La mare de Hellen viu en una illa de Hawaii.
Tampoc s’apostrofen els derivats de noms propis estrangers començats per h aspirada: el hamiltonià, el hawaià, ni paraules que, tot i estar adaptades gràficament, mantenen encara, com una reminiscència de la llengua original, una pronunciació aspirada de la h: el hàmster, el hàndicap, la hansa, la henna.
El DNV inclou una sèrie de mots adaptats amb h aspirada: hadit, haiku, haima, hansa, hausmannita, haussa, hawaià, hegelià, hegelianisme, henna, henry, hijab, hippisme, hitlerià, hitlerisme, hòlding, husseiní, husseinita i hussita.
A més, en el DNV també trobem els següents mots no adaptats amb h aspirada: hacker, hall, happening, hardware, heavy, hip-hop, hinterland, hippy, hobby, horst, hot-dog i hula-hoop.
Així mateix, no s’apostrofa tampoc davant de certs noms propis estrangers que comencen per h, encara que estiguen adaptats:
la Haia, la universitat de Hèlsinki.
En canvi, se seguixen les regles d’apostrofació davant de paraules del lèxic comú plenament adaptades:
l’handbol, d’hoquei.
Davant del nom de les lletres, no s’apostrofa:
la a, la ene, la hac, la ele, la α; de A a B.
No obstant això, sí que s’apostrofa davant de noms polisíl·labs de lletres d’altres alfabets:
De l’alfa a l’omega, l’òmicron, d’àlef.
La massa d’Alpha Centauri. Però: La massa de α Centauri.
La preposició de s’apostrofa, en compte de contraure’s, davant d’articles que pertanyen a noms propis i que s’escriuen amb majúscula:
Un actor d’Els Comediants.
Una treballadora d’El Corte Inglés.
Els habitants d’O Grobe i d’A Guarda.
Un violinista d’I Musici.
Se seguixen les normes generals d’apostrofació davant d’elements que figuren entre cometes o en cursiva (o redona, si el text és en cursiva):
El director d’El País va qualificar el fet d’“inaudit”.
El verb lliurar té el sentit d’‘entregar’.
S’exceptua el cas de la cursiva (o redona) usada en sentit metalingüístic, davant de la qual no s’apostrofa:
El participi de entendre és entés.
Se seguixen també les normes d’apostrofació davant de símbols numèrics en els casos que, quan es lligen, comencen per un so vocàlic:
l’1 de maig; l’XI Congrés de Formació del Professorat.
El premi ha sigut d’11,5 milions d’euros.
L’11a Conferència Internacional de Filatèlics.
Seguirem també les regles habituals d’apostrofació davant d’abreviatures:
L’Hble. Sra., l’Il·lm. Diputat Sr.
Se seguixen les regles generals davant de sigles que es lligen com una paraula:
l’IVA, l’ONU, l’URSS, la UNESCO, la UEFA, la UNED, la UOC, d’ESO
S’apostrofa davant de sigles que es lletregen, o alfabètiques, i que, en pronunciar-les, comencen per un so vocàlic:
l’EMT, l’AVL, l’ONG, l’FM, l’FP, l’LSD, l’HTML, l’NBA, d’FM, d’EGB, d’ATS.
Però: el PVP (el nom de la lletra comença amb so consonàntic: el pevepé).
Per contra, l’article femení no s’apostrofa davant de sigles alfabètiques que comencen per u o i perquè estes són àtones, ja que en esta classe de sigles l’accent recau sobre la vocal tònica del nom de l’última lletra. Sí que s’apostrofa, en este cas, la preposició de:
la UGT, la ITV. Però: un representant d’UGT.
Seguim la mateixa regla davant de sigles que es creen ex professo per a un document o en un context determinat, ja que no és possible preveure si la sigla es llegirà lletrejada o es desenvoluparà:
En este apartat estudiarem l’MRU (moviment rectilini uniforme), i, en el següent, l’MRUA (moviment rectilini uniformement accelerat).
El metre és la unitat de longitud en l’SI.
La normativa vigent sobre el tema està publicada en l’RDL 38/2014.
Contràriament, no s’afostrofa davant de símbols:
el H2, el O2, el A2O... Una molècula de O2.
El H es combina amb el O per a formar H2O.
El A (ampere) és la unitat d’intensitat de corrent.
Però sí que s’apostrofa quan el símbol està unit a la paraula per mitjà de guió:
l’α-retinol, l’L-dopamina. Però: La massa de α Centauri.
També s’apostrofa davant dels símbols que indiquen punts cardinals:
Demà bufarà vent de l’E.
Davant de mots no adaptats o estrangers que comencen per s més consonant, s’apostrofa l’article masculí: l’speaker, l’stradivarius, l’Slesvig-Holstein, l’status quo. En canvi, no s’apostrofa l’article femení (la Scala de Milà) ni la preposició de (una sessió de striptease, una obra de Stravinsky; una novel·la de Stendhal).
La mateixa norma seguirem en cas d’altres consonants: l’ftalat de potassi, l’zwitterió. Però: la ftiriasi.