Convidar, com el seu sinònim invitar, és transitiu. El complement directe és la persona convidada, mentre que la cosa o l'acció a què es convida, si figuren en l'oració, s'expressen per mitjà d'un sintagma nominal o un infinitiu introduïts per la preposició a:
Virgínia va convidar el seu amic a sopar. (I no: * Virgínia va convidar al seu amic a sopar.)
Pel seu comportament inadequat, el / la convidaren a abandonar la sala. (I no: * ... li convidaren a abandonar la sala.)
No el / la van convidar al casament. (I no: * No li van convidar al casament.)
Sempre li agrada que el / la conviden. (I no: * Sempre li agrada que li conviden.)
Per tant, pot construir-se en passiva o com a participi en concordança amb un substantiu o un pronom, però el substantiu o subjecte de passiva sempre ha de ser personal:
Els seus cosins no foren convidats al casament.
També pot usar-se de manera absoluta, sense complement directe:
Es tracta d'un article que convida a la reflexió.
Compareu amb invitar.